Al cap d’una estona de l’inici de la representació de ‘Testimoni de càrrec’, a un li fa l’efecte que l’escenari del Teatre del Raval ha tornat als orígens de sala de cinema de barri i que s’hi projecta la pel·lícula ‘Witness for the Prosecution’, l’original de Billy Wilder, que el 1957 van protagonitzar Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power. El blanc i negre continua dominant la posada en escena.

L’adaptació del muntatge parteix d’una obra teatral d’Agatha Christie estrenada el 1953. La pel·lícula, que en el seu dia també va ser doblada al català, compta ara amb aquest retorn a l’origen teatral en una nova traducció de Marga Parrilla molt afinada que fa que cadascun dels personatges adquireixi una notable personalitat, a manera que avança l’acció.

D’entre aquests personatges, esclar, qui té la veu cantant és Sir Wilfrid (un potent Jordi Coromina), l’advocat criminalista que surt de la convalescència d’un atac de cor i que, no fent cas de la recomanació mèdica, accepta la defensa d’un cas d’assassinat d’una dona gran i folrada de milions amb qui un home més jove matenia una sospitosa amistat. (…)

En un moment que el teatre fa la viu-viu amb muntatges amb dos o tres intèrprets o un de sol, el Teatre del Raval es permet el luxe de posar en escena una obra que reuneix onze intèrprets i vuit espontanis i, a més, alguns dels intèrprets, veterans que vénen de lluny, però poc habituals actualment a l’escenari. Una operació de recuperació de noms injustament oblidats que ha tingut escasses iniciatives d’aquesta mena, com la que fa anys va fer Hermann Bonnín al Teatre Romea. Aquesta reunió d’intèrprets veterans encara reforça més el caràcter de la revisió d’una història en blanc i negre de fa seixanta anys.

Al costat de Jordi Coromina —que li vagi darrere amb un flabiol sonant el canadenc Raymond Burr fent de Perry Mason!— hi ha un coet en bata blanca i còfia fent d’infermera Plimsoll (Muntsa Tur), que aporta un toc d’humor, i una camaleònica dona alemanya de passat tèrbol —quan Agatha Christie escriu l’obra han passat només vuit anys del final de la Segona Guerra Mundial—, Romaine Vole (Empar López) que, com ja feia Marlene Dietrich en la versió cinematogràfica, s’emporta el gat a l’aigua de tot el cas. (…)