Resulta curiós
assistir a un judici de mitjan del segle passat, en viu. És el que ens ofereix l’adaptació del llibre d’Agatha Christie Testimoni de càrrec. Deixant de
banda que hi ha la possibilitat de comprar entrades per pujar a l’escenari i fer de jurat,
qualsevol espectador de la sala se sent immers en una trama clàssica de misteri marca de la casa. L’atmosfera de
l’època ho impregna tot des del moment en què entrem al Teatre del Raval i fins
i tot es diria que
l’escena és en blanc i negre i, de vegades, podem veure al damunt de l’escenari Charles Laghton, Marlene
Dietrich o Tyrone Power,
protagonistes de la versió cinematogràfica de Billy Wilder…

Però amb tot
aquest embolcall no hi hauria prou. L’obra transcorre amb ritme, amb dosis
d’humor, de patetisme (ben entès), de tensió i, sobretot, de misteri. Amb els personatges perfectament definits per l’escriptora
britànica. Amb molta complicitat amb el públic, trencant la quarta paret, oferint les
dosis justes d’intriga, deixant anar
pistes insospitades, fent créixer la
curiositat de l’espectador (això no deixa de ser una mena
de suspens) surt una
obra molt llaminera, rodona i amb l’èxit assegurat.

Molts tenen ben present la pel·lícula (o hauran
llegit el llibre) i
saben qui és el
culpable; no passa res, quedaran atrapats en l’ambient i, vés
a saber, acabaran dubtant de qui és culpable. No cal dir que el final, absolutament inesperat, no es pot
revelar…!