Loo

Ponten Pie és una de les companyies de “teatre per adults” que ha obert els braços als més petits sense abaixar el llistó d’exigència i qualitat ni allunyar-se de la seva línia artística: un llenguatge multidisciplinar a la recerca de nous formats que esdevé una experiència insòlita i molt vivencial pel públic. Nascuda el 2009, ha donat llum a ‘Copacabana’, un divertit espectacle gastronòmic de 360º que barreja cuina i cabaret, i ‘Ârtica’, un poètic conte sobre els fils de la vida escenificat dins una cabana a 6º de temperatura. Dos muntatges que, rebatejats amb els títols de ‘Petit Copacabana’ i ‘Ârtica en un conte’, ha adaptat per al públic familiar amb una grata acollida. A ‘Loo’, la seva darrera producció estrenada –i coproduïda– el passat novembre al Festival El Més Petit de Tots, redueix encara més l’edat dels espectadors cenyint-la a infants d’entre 2 i 5 anys. L’aposta ja ha estat avalada amb el Premi al millor espectacle infantil de l’última Fira de Teatre de Titelles de Lleida i la selecció dins les programacions oficials de La Mostra d’Igualada, el Festival MiniGrec i FiraTàrrega. Visual i sense text, se sustenta sobre una prima capa argumental protagonitzada per aquest vent asiàtic càlid i sec conegut com a Loo que bufa les tardes d’estiu al nord de l’Índia i el Pakistan. En córrer en altes temperatures i baixes humitats deshidrata la vegetació i resulta molt devastador. Aquí el veiem personificat en una noia que, als matins, fa ballar les onades, es remulla al mar i juga amb els objectes amb què l’obsequia l’aigua. Quan arriba la tarda, però, i amb la mateixa delicadesa, passa a empènyer les dunes del desert atrapant els vaixells a la sorra. Al capvespre rescata tot allò que s’ha entossudit a enterrar i, ja a la nit, cau esgotada després d’una jornada que, inevitablement, repetirà l’endemà... Probablement els menuts no comprendran la història per si mateixos, però de ben segur que els estimularà els sentits i la imaginació a través, sobretot, d’una deliciosa estètica tenyida de marrons i blaus que fa voleiar teles i esmunyir grans de sorra melòdicament. Només cal palpar el silenci i fixar-se en les cares i el desig que tenen de tocar la sorra –petits bocins de suro– amb la mà per comprovar que queden plenament hipnotitzats. El fet d’estar asseguts dins la mateixa escenografia –que evoca un vaixell–, realça la proximitat i la immersió en aquesta poètica aventura que els captiva durant 30 minuts.

Com portar un vent a escena? Amb imaginació, precisió fins al més mínim detall i una protagonista que des del primer segon captiva els espectadors sense pronunciar ni un mot. Emilie de Lemos fa un treball més que notable de moviment corporal i expressivitat del gest sense recórrer en cap moment a la sobreactuació.Ulls com a plats al voltant d’una escenografia en forma de vaixell que evoca els parcs de sorra infantil, aquí representada en forma de suro a petits bocins. Pal major contundent,  veles que Lemos desplega amb agilitat i espectacularitat per per començar la travessia. Espai escènic disposat per afavorir la interacció dels espectadors més llençats, que el diumenge no van dubtar a l’hora de fer de guia o jugar amb el suro. (...)Gràcies a la il·luminació i l’espai sonor ens submergim en una aventura que als més menuts els va provocar estupefacció, plors quan va notar el perill i rialles ben sorolloses, per exemple en un moment molt còmic quan el vent bufa des de l’interior de la terra. Mitja hora que per als adults és també temps de desconnexió absoluta de la realitat, de gaudi d’un espectacle que pot despertar interpretacions ben diverses: des de les purament estètiques perquè sempre va bé una estona de bellesa, fins a reflexions ben privades i profundes.  (...)

Ponten Pie torna a convidar el públic a entrar al mateix escenari. Ja ho van fer a Ártica i també, a la seva manera a Copacabana. Ara, els petits espectadors pugen a coberta i senten la brisa marina d'un viatge de la protagonista. Ella respira i transmet una il·lusió per aquest trajecte que ben bé podria suposar un nou grau de llibertat. el vent, la vela, l'aventura serà un joc que anirà enfosquint-se i perdent, fins i tot un cert rumb. La veritat és que la posada en escena és prou abstracta i que el joc és una constant de l'actriu amb aquest mar de virutes de suro. L'angúnia, el patiment, es mostra d'una forma molt difosa i pot ser una lectura dels adults, sense que la percebi la canalla, que continua atenta per la novetat dels efectes amb el vent i la llum. Ofereix continus estímuls als més menuts. L'obra té un punt de risc en situar la canalla a tocar d'aquesta sorra que és molt suggerent però que no està ben integrat el possible joc dels espectadors ni (sobretot) el moment en què han de deixar de jugar-hi. Certament, els elements que va descobrint la protagonista del fons d'aquest mar particular recupera l'atenció de la majoria del públic. Segurament, en una sessió familiar (amb els pares, amatents) el trajecte es fa més benèvol. Ponten Pie mantenen la seva poètica i, la manipulació del rem, capità de vaixell que va a la deriva recorda la ceba-cantant de revista del Copacabana. El vent i la fusta  aspre de la coberta d'aquest vaixell remet al tacte d'Ártica. No els hi cal, aquest cop, guarnir amb abrics a la concurrència. No necessiten cap paraula per evocar una història que té la fondària que l'espectador interpreti. Novament, un encert.