Com portar un vent a escena? Amb imaginació, precisió fins al més mínim detall i una protagonista que des del primer segon captiva els espectadors sense pronunciar ni un mot. Emilie de Lemos fa un treball més que notable de moviment corporal i expressivitat del gest sense recórrer en cap moment a la sobreactuació.

Ulls com a plats al voltant d’una escenografia en forma de vaixell que evoca els parcs de sorra infantil, aquí representada en forma de suro a petits bocins. Pal major contundent,  veles que Lemos desplega amb agilitat i espectacularitat per per començar la travessia. Espai escènic disposat per afavorir la interacció dels espectadors més llençats, que el diumenge no van dubtar a l’hora de fer de guia o jugar amb el suro. (…)

Gràcies a la il·luminació i l’espai sonor ens submergim en una aventura que als més menuts els va provocar estupefacció, plors quan va notar el perill i rialles ben sorolloses, per exemple en un moment molt còmic quan el vent bufa des de l’interior de la terra. Mitja hora que per als adults és també temps de desconnexió absoluta de la realitat, de gaudi d’un espectacle que pot despertar interpretacions ben diverses: des de les purament estètiques perquè sempre va bé una estona de bellesa, fins a reflexions ben privades i profundes.  (…)