Ponten Pie torna a convidar el públic a entrar al mateix escenari. Ja ho van fer a Ártica i també, a la seva manera a Copacabana. Ara, els petits espectadors pugen a coberta i senten la brisa marina d’un viatge de la protagonista. Ella respira i transmet una il·lusió per aquest trajecte que ben bé podria suposar un nou grau de llibertat. el vent, la vela, l’aventura serà un joc que anirà enfosquint-se i perdent, fins i tot un cert rumb.

 La veritat és que la posada en escena és prou abstracta i que el joc és una constant de l’actriu amb aquest mar de virutes de suro. L’angúnia, el patiment, es mostra d’una forma molt difosa i pot ser una lectura dels adults, sense que la percebi la canalla, que continua atenta per la novetat dels efectes amb el vent i la llum. Ofereix continus estímuls als més menuts. L’obra té un punt de risc en situar la canalla a tocar d’aquesta sorra que és molt suggerent però que no està ben integrat el possible joc dels espectadors ni (sobretot) el moment en què han de deixar de jugar-hi. Certament, els elements que va descobrint la protagonista del fons d’aquest mar particular recupera l’atenció de la majoria del públic. Segurament, en una sessió familiar (amb els pares, amatents) el trajecte es fa més benèvol. 

Ponten Pie mantenen la seva poètica i, la manipulació del rem, capità de vaixell que va a la deriva recorda la ceba-cantant de revista del Copacabana. El vent i la fusta  aspre de la coberta d’aquest vaixell remet al tacte d’Ártica. No els hi cal, aquest cop, guarnir amb abrics a la concurrència. No necessiten cap paraula per evocar una història que té la fondària que l’espectador interpreti. Novament, un encert.