Patetisme il·lustrat

Carles Santos depura el seu món d'excessos, el seu univers caòtic i que pren forma d'espectacle només amb la seva sabiduria. Cada cop cal fer menys perquè les imatges transportin l'espectador més enllà, sense la rèmora de la trama, de la història, dels personatges. Hi ha sí, un evident ordre amb el color (vermell, negre, blanc), el context (una eròtica amb punts de sadomassoquisme insinuat), els elements quotidians (dues aspiradores amb caràcter antagònics), i  la radicalitat (les accions desprovistes quasi de cap crossa). Santos no toca el piano. Hi apareix com un servidor més, un ésser passiu que serveix com a caixa de ressonància (tam-tam de pell destensada), com a butaca (aguanta els embats estoicament) o com a destructor de la seva pròpia obra devorant la creació, potser per un estímul sexual.Com més va, menys soroll necessita Carles Santos. Ho presenta tot més depurat sense oblidar evocar aquells poemes visuals que tant valorava Joan Brossa. És una peça intrigant, provocadora, radical, de preciosisme interpretatiu però nul recorregut dramàtic, per a un públic amb ganes d'aprendre i de deixar-se portar. Però que, si no es va ben aconsellat, es pot sortir espantat. Segurament, per a Santos, això és positiu perquè necessita que les seves obres desagradin a part del gran públic per comprovar que la provocació ha estat encertada. Però aquest espectador, si no rep l'avis, potser renuncii a les arts escèniques. L'advertència, doncs, està proclamada.

El más reciente espectáculo de Carles Santos, que se presenta en la sala Tallers del Teatro Nacional de Cataluña, es un ejemplo de cómo las dudas sobre la validez en nuestros días de formatos musicales que parecen ya sobrepasados, como la música concreta o aleatoria, son irrelevantes e innecesarias. El trabajo de este compositor nos remite a los primeros intentos occidentales de la reunión de la acción con el sonido,  llamados azione per música en la italia renacentista, o definidos en tiempos inmemoriales como los primeros espectáculos de la India o China,  llevándonos desde esas antiguas propuestas a nuestra contemporaneidad más inminente. Se nos antoja incluso interesante imaginar cómo son las partituras de este compositor, para responder con ello a nuestras dudas sobre la manera en que podría volcar en un papel, la integración de todos los elementos que incluye en su trabajo. Nada sobra en su discurso escénico construido de la relación más íntima entre el sonido que genera acción y la acción que genera música. Un discurso lleno de metáforas de una profunda inquietud, de una dualidad emocional que nos recuerda el concepto de grotesco brechtiano, y de una belleza estética indiscutible. Un hecho escénico inolvidable que tiene espacio y tiempo para la acción, la palabra y el sonido, pero también para el silencio, la luz y la oscuridad.

Carles Santos ha creat una peça que només es pot definir fent referència a l’univers del propi autor. És una dansa, o un poema visual, o una instal·lació lumínica en la qual una percussió de collons (amb perdó: és el que és...), insolent, contundent, genial, ens obre la porta a aquest món inclassificable on una paret farcida de sabates de tacó esdevé persiana i catifa; una aspiradora automàtica persegueix una noia que no s’hi pot resistir; una gàbia fa patir o gaudir dues noies extremes (diguem-ne)... Santos obre el seu pot del surrealisme i de l’inconformisme. Sense paraules (i sense piano...), fa servir la dansa, els sons, els silencis, les llums, els colors i la foscor per narrar allò que cadascú vulgui interpretar. La cosa funciona sempre que l’espectador es deixi endur pels impulsos que li dicti l’instint. Si un pretén entendre què li estan explicant, no se’n sortirà i no gaudirà de l’espectacle, una proposta atrevida i irreverent. Una bogeria per a addictes a la filosofia santiana.

Carles Santos mai deixarà de sorprendre’ns. A Patetisme il·lustrat , l’últim espectacle del geni de Vinaròs, la seva desbordant imaginació torna a circular sense frens. El nou invent del multifacètic artista de 75 anys intenta expressar, sense recolzar-se en un argument concret, la visió de la seva maduresa creativa i vital. Sense renunciar a l’estètica i el llenguatge que el defineixen, el compositor, cineasta i performer aconsegueix, una vegada més, sorprendre el públic de la Sala Tallers del TNC.  Amb aquest muntatge, Santos esprem al màxim, en un intent de no repetir les fórmules expositives, el seu particular univers. Sense el seu còmplice piano, instrument que l’ha acompanyat sempre –no només com a mitjà per interpretar la seva música, sinó també com a giny escènic que fins i tot ha arribat a destruir–, l’artista es presenta més nu que mai. Quan apareix en escena, gairebé sempre gatejant, no té ni tan sols un text on recolzar-se. El joc de silencis, moviments i gestos interrelacionats amb els de les altres participants en la producció és l’única arma d’expressió del seu desassossegant estat creatiu.  En el seu afany d’anar un pas més enllà, Santos no compta ni tan sols amb una música instrumental de suport, més enllà de limitats passatges gravats per ell als anys 70 i d’unes al·lucinants creacions percussives. Però això no vol dir que l’obra no sigui en realitat una partitura de sensacions, emocions i fantasies. La màgia i el fetitxisme, expressat amb el vestuari i les sabates de taló d’agulla de la dona, així com la pulsió poètica d’empremta brossiana són presents en la interacció dels elements que coexisteixen en aquest inqualificable espectacle.  L’actriu Mònica López torna a ser una imponent musa, d’intimidant i seductora presència, amb la qual Santos escenifica el seu fantasiós món. Ella recita, amb volcànica dicció, els escassos textos de l’autor. Apareix sola, fent crides a l’ordre i insultant el personatge del creador i compon amb ell alguns dels duos interpretatius més suggerents, com el de tots dos mossegant alhora un dels trossos del text que ha anat destrossant. Aquesta espècie d’escenificació a l’estil devórame otra vez és un moment d’alt voltatge eròtic. Però hi ha molts més impactes, sempre de gran força narrativa i visual, com el d’aquell deambular de l’estupenda Dory Sánchez, molt en la línia de Sol Picó, entre un mar de sabates. Aquesta coreografia, potenciada per l’escenografia de Montse Amenós, és un dels passatges més bells del muntatge, sense deixar de banda el de la gàbia on està tancada la ballarina assetjada des de fora per la percussionista Núria Andorrà, fins que totes dues completen dins una poderosa escena de dominació. La implacable percussió d’aquesta artista sobre el cul nu de Santos és un altre dels passatges sorprenents d’aquest muntatge ple de metàfores que al·ludeixen a la visió patètica que el creador té de si mateix. Genial. 

Sense piano, sense cap altre instrument convencional, la música de Carles Santos torna a sotragar l'espectador des de la pura dicció d'un text, i des dels més insòlits elements de percussió. La imatge inicial és d'una potència enlluernadora i marcarà les línies mestres de l'espectacle. Se sent un repic suau, carnós, que va prenent volum a mesura que l'escenari s'il·lumina (escassament). A poc a poc descobrim unes mans expertes que percudeixen, com si fos un tam-tam, unes natges esblanqueïdes que van prenent color a mesura que la repicada es fa més vehement i el ritme s'accelera. Quan la llum ho permet, descobrim que es tracta ni més ni menys que del cul de l'autor que, posat de genollons, és tamborinejat per Núria Andorrà. I com sonen aquelles natgeres! La percussionista n'extreu unes sonoritats culeres que ni el millor tabal, caixa, alduf o nacra... Una aliada habitual de Carles Santos és l'actriu Mònica López, que recita els textos vibrants del compositor cavalcant-lo com si fos un rossí, talment feia la jove Filis amb l'ancià Aristòtil. I què us diré de la trencallosa, a voltes funambulesca coreografia de Dory Sánchez, una ballarina cantelluda i decidida capaç de circular un tapís de sabates de tacó sense perdre peu. Una escena essencialment brossiana d'una bellesa plàstica imponent, que rima amb el joc de telons corredissos vellutats o gasosos que s'obren i es tanquen en escansió mil·limètrica. En fi, que Patetisme il·lustrat és una nova obra mestra d'aquest artista infatigable i genial que amb minuciosa perfecció estètica, clava plantofada a les convencions i fa saltar en mil bocins qualsevol expectativa raonable.

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: "Patetisme il·lustrat". En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L'evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara del la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una "vacuum cleaner sex machine", l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!!I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura... Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.