Carles Santos depura el seu món d’excessos, el seu univers caòtic i que pren forma d’espectacle només amb la seva sabiduria. Cada cop cal fer menys perquè les imatges transportin l’espectador més enllà, sense la rèmora de la trama, de la història, dels personatges. Hi ha sí, un evident ordre amb el color (vermell, negre, blanc), el context (una eròtica amb punts de sadomassoquisme insinuat), els elements quotidians (dues aspiradores amb caràcter antagònics), i  la radicalitat (les accions desprovistes quasi de cap crossa). Santos no toca el piano. Hi apareix com un servidor més, un ésser passiu que serveix com a caixa de ressonància (tam-tam de pell destensada), com a butaca (aguanta els embats estoicament) o com a destructor de la seva pròpia obra devorant la creació, potser per un estímul sexual.

Com més va, menys soroll necessita Carles Santos. Ho presenta tot més depurat sense oblidar evocar aquells poemes visuals que tant valorava Joan Brossa. És una peça intrigant, provocadora, radical, de preciosisme interpretatiu però nul recorregut dramàtic, per a un públic amb ganes d’aprendre i de deixar-se portar. Però que, si no es va ben aconsellat, es pot sortir espantat. Segurament, per a Santos, això és positiu perquè necessita que les seves obres desagradin a part del gran públic per comprovar que la provocació ha estat encertada. Però aquest espectador, si no rep l’avis, potser renuncii a les arts escèniques. L’advertència, doncs, està proclamada.