Carles Santos
ha creat una peça que només es pot definir fent referència a l’univers del
propi autor. És una dansa, o un poema visual, o una instal·lació lumínica en la
qual una percussió de collons (amb perdó: és el que és...), insolent, contundent, genial, ens obre la porta a aquest món
inclassificable on una paret farcida de sabates de tacó esdevé persiana i catifa; una aspiradora
automàtica persegueix una noia que no s’hi pot resistir; una gàbia fa patir o gaudir dues noies extremes (diguem-ne)…

Santos obre el seu pot del surrealisme i de l’inconformisme. Sense paraules (i sense piano…),
fa servir la dansa, els sons, els silencis, les llums, els colors i la foscor
per narrar allò que cadascú vulgui interpretar. La cosa funciona sempre que l’espectador es deixi endur
pels impulsos que li dicti l’instint. Si un pretén entendre què li estan
explicant, no se’n sortirà i no gaudirà de l’espectacle, una proposta atrevida i irreverent. Una bogeria per a
addictes a la filosofia santiana.