Patetisme il·lustrat, la darrera creació de Carles Santos, ve a
confirmar moltes de les coses que s’han dit i escrit sobre l’artista: la seva
extrema llibertat en la creació escènica que, tot i partir d’una partitura
musical, integra tot tipus de signes escènics, no com a mera superposició sinó un
diàleg constant entre ells; la relació que manté amb el minimalisme, fent de la
reiteració un element fonamental de la seva poètica; el conceptualisme
reivindicat des d’una postura tan ètica com estètica. A tot això –termes severs
de l’art contemporani-, Carles Santos ha sabut afegir sempre el seu sentit de
l’humor juganer i “coent”. Això i saber-se envoltar del bo i millor del món de
les arts escèniques: aquí estan una esplèndida Mònica López reclamant Santos,
exigint de Santos, insultant a Santos (reservant-se tan sols el més fort dels
insults: “Santos, pianista!”, per aquesta peça sense piano). Hi són també la
coreògrafa i ballarina Dory Sánchez i la percussionista Núria Andorrà –ens va
deixar bocabadats també a Amor &
Shakespeare!- que ja havien treballat plegades a L’Antic Teatre dins un
cicle d’improvisacions dansa/teatre i en la performance FH23, ara farà un any. Un equip artístic de primeríssima fila col·laborant
amb el creador més heterodox del panorama artístic actual. Des de la seva
finíssima ironia, Santos ens mostra diferents moments de l’acte creador on
s’integren una barreja d’elements eròtics sense estigmes. Se’ns convida a
penetrar en una simulació del “taller de l’artista”. Assistim a una mena
d’intimitat desvetllada prenyada d’imatges i de moments colpidors construïts
des d’un onirisme surrealista que inclou quelcom de fetitxisme. Sempre
renovant-se, Carlos Santos ha composat una partitura feta de silencis i
emocions en la que les seves composicions per a piano –aquí marginals- sonen en
off. Santos no deixa mai de
sorprendre’ns i inquietar-nos!