La Partida

Aquesta proposta de Vero Cendoya s'atreveix a enfrontar-se amb el futbol. A mantenir-hi un particular diàleg a partir d'una coreografia que descol·locaria qualsevol entrenador. Cal advertir que l'àrbitre permetrà i, quasi, impulsarà una certa mirada diferent al sentit del futbol. Provocador, construeix unes noves regles i no li preocupa en excès el moviment dels jugadors: prefereix atendre i ballar la psrtitura que es canta des de la grada.Estrenat a la Fira de Tàrrega de l'any passat, va rebre el Premi de la Crítica a les arts de carrer. I queda demostrat que era un reconeixement merescut. Perquè sa conciliar la pilota i el ball. Si Cesc Gelabert, amb el suport del Futbol Club Barcelona va signar una exhaustiva peça a base de revisar vídeos del Barça, Foot-Ball (TNC, 2015) en aquest altre treball l'equilibri el guanya la dansa (el resultat del partit, realment, és intrascendent, tot i que permet una certa èpica i joc per als espectadors menys interessats en la dansa i més en la competició). Si l'equip local juga amb els peus, el visitant, parteix del moviment, jugant amb una pilota invisible o fent uns marcatges grupals. El vestuari amaga també algunes sorpreses, fugint del'uniformitat dels equips. Perquè, els uns, a la segona part vesteixen jaqueta, i les altres trasformen els seus pantalons en unes faldilles de talls i costures variables. L'aposta inclou també un treball amb els seguidors dels dos equips (segregats per sexe) i amb un conjunt que construeix bona part de la banda sonora de la peça. Potser les màximes que volen sonar contndents, implacables, repeteixen uns lemes denunciables però ja prou coneguts però ajuden a donar una capa més a la peça de joc, ball, gols i equívocs divertits.

No és la primera vegada que futbol i dansa van del bracet en un mateix espectacle. De fet, el futbol ha arribat a unes fites que bé es podria llegir com una gran coreografia. Però La Partida vol anar més enllà. Es planteja un partit de futbol sala en el que s’enfronten un equip femení i un equip masculí. No hi falta cap detall: vestuari ad hoc, equip arbitral, banda de música i cor (animadors), afició... L’espectacle s’inicia amb las presentacions dels equips i el conjunt arbitral, sonen els himnes, es sorteja el camp... S’inicia el partit i, contra tot pronòstic, els jugadors es lliuren a una magnífica exhibició d’habilitats: els nois controlen la pilota, la retenen amb tocs consecutius, fan acrobàcies i equilibris. Les noies per la seva banda inicien un atac dansat sense arribar a tocar els seus contrincants. Aviat tindrem clar que no es tracta de jugar a futbol sinó d’un altre tipus de batalla: potser d’una simbòlica escenificació de la guerra de sexes. La informació que ens arriba d’una speaker en off ho corrobora. L’analogia, malgrat la obvietat, no deixa de tenir força i la popularitat del futbol contribueix a facilitar-ne la lectura. Fi de la primera part: 1-0 a favor dels blancs (els nois). Una mitja part amenitzada pels músics i l’afició, en la que passen coses. En la segona, es fa evident la guerra de sexes: la lluita de les noies per “ser”, per “ser-hi”, malgrat tot. Els tòpics de la condició femenina es fan visibles des d’una perspectiva simbòlica: el paper de la dona com a procreadora, els maltractaments, la cosificació... L’espectacle, de contundent i coherent aspecte estètic, depassa l’entreteniment per entrar en el terreny de la vindicació feminista. La Partida és un espectacle gran, pel seu format i per la implicació de diferents col·lectius en la seva confecció; i és també un gran espectacle en la seva concepció i en la seva posada en escena solcada de tocs d’humor com -per posar un sol exemple- el “solo” clàssic de l’àrbitre. El final del partit arriba amb una “apoteosi” de revista però “la partida” no ha acabat, la pilota ha sortit d’escena!     

Mirar d'utilitzar el futbol com a base d'un espectacle de dansa és un repte majúscul, altres creadors ho han intentat i no han pogut sortir victoriosos. Vero Cendoya es cabussa decidida en la matèria i a més vesteix la seva fita amb un discurs de gènere molt punyent, i tot això sense perdre la noció de divertiment que escau a un espectacle adreçat a un públic majoritari. L'accessibilitat, per tant, és una altra de les grans virtuts d'aquest espectacle que se'ns presenta amb forma de partit de futbol entre homes i dones, una lluita de poder que acaba reflectint de forma simbòlica usos socials on el masclisme senyoreja. Un àrbitre 'intergènere' ens proporciona uns entreactes molt hilarants que ja són un espectacle per ells mateixos. L'estructura de l'espectacle, situat a un camp de futbol real, pot ser una càrrega pel que fa a passejar pels escenaris una proposta que mereix tenir molta vida al davant.