Aquesta proposta de Vero Cendoya s’atreveix a enfrontar-se amb el futbol. A mantenir-hi un particular diàleg a partir d’una coreografia que descol·locaria qualsevol entrenador. Cal advertir que l’àrbitre permetrà i, quasi, impulsarà una certa mirada diferent al sentit del futbol. Provocador, construeix unes noves regles i no li preocupa en excès el moviment dels jugadors: prefereix atendre i ballar la psrtitura que es canta des de la grada.

Estrenat a la Fira de Tàrrega de l’any passat, va rebre el Premi de la Crítica a les arts de carrer. I queda demostrat que era un reconeixement merescut. Perquè sa conciliar la pilota i el ball. Si Cesc Gelabert, amb el suport del Futbol Club Barcelona va signar una exhaustiva peça a base de revisar vídeos del Barça, Foot-Ball (TNC, 2015) en aquest altre treball l’equilibri el guanya la dansa (el resultat del partit, realment, és intrascendent, tot i que permet una certa èpica i joc per als espectadors menys interessats en la dansa i més en la competició). Si l’equip local juga amb els peus, el visitant, parteix del moviment, jugant amb una pilota invisible o fent uns marcatges grupals. El vestuari amaga també algunes sorpreses, fugint del’uniformitat dels equips. Perquè, els uns, a la segona part vesteixen jaqueta, i les altres trasformen els seus pantalons en unes faldilles de talls i costures variables. L’aposta inclou també un treball amb els seguidors dels dos equips (segregats per sexe) i amb un conjunt que construeix bona part de la banda sonora de la peça. 

Potser les màximes que volen sonar contndents, implacables, repeteixen uns lemes denunciables però ja prou coneguts però ajuden a donar una capa més a la peça de joc, ball, gols i equívocs divertits.