Mar i Cel

La tercera travessia de Mar i Cel serveix per celebrar els 40 anys de Dagoll Dagom. Efectivament, és una peça que compta amb una presència que encara ara impressiona (el vaixell on es desgranen la majoria de les escenes). Ara, han volgut aprofitar les innovacions tecnològiques per donar una sensació de càmera fent zooms als espais on succeeixen algunes escenes. És un treball vistós. Però el que segueix impressionant són els grans temes èpics del "Per què ha plorat?"La renovació del repertori és absoluta, a excepció de Pep Cruz que repeteix el seu paper de Janot del 1988. Necessiten hores de navegació per fer-se seus els personages, dotar-los de més humanitat i evitar les gesticulacions sobreres. És un treball complicat perquè cal captivar fins a l'última filera de l'amfiteatre. Cal aclarir que l'emoció envaeix cada racó de la sala, però hi ha massa quadres que serveix per avançar la narració cantada però que són, més aviat, plans. Se segueixen demostrant molt gràfics els quadres de la bodega: un llum cenital al vaixell i l'escena a un dels costats de l'escenari. Com Star Wars pot haver una disfunció entre la tecnologia mecànica del vaixell i la capacitat d'un telèfon mòbil de la majoria d'espectadors però, certament, l'efecte és espectacular (cada vegada el vaixell sembla més petit) i logra els objectius que persegueix.Llarga vida al nou Mar i Cel. És un plaer per a un jove que el 1988 va descobrir, quasi de casualitat, aquest muntatge, ara, assistir-hi amb els fills preadolescents, que queden clavats amb la trama, la lluita i l'amor.

Poder reviure i compartir amb els fills-es l´emoció d´aquella primera vegada que varem veure Mar i Cel, és l´ocasió d´or que ens brinda aquesta reposició de l´espectacle, junt a Antaviana el més icònic d´aquesta gran companyia i productora que és Dagoll Dagom. Ja m´ho va advertir l´amic Jordi Bordes, “a la fi de la primera part i veient als meus nois entusiasmats, se´m van humitejar el ulls per l´emoció”. A mi també em va passar el mateix al veure a la meva filla petita, disset anys, vivint aquesta magnífica experiència teatral. Jo ja l´havia vist quan l´estrena el 1988 i vaig tornar a veure-la en la primera reposició el 2004, però llavors els nens eren molt petits.   Mar i Celha aconseguit ja estar a l´Olimp dels clàssics, de les obres i els muntatges històrics. El teatre és per naturalesa efímer (malgrat que ara ja es pugui enregistrà en DVD), i necessita del contacte en directe amb el públic. Per això el fet de poder-lo reviure amb igual intensitat, passats els anys i inclús desprès d´una generació, és tot un luxe. A més les encertadíssimes projeccions en 3D li donen una textura  cinematogràfica extraordinària, sense que perdi ni el més petit atractiu del fet teatral. Mar i Cel , tan actual com quan es va estrenar, aconsegueix una ona emocional que va de l´escenari al públic i en el seu reflux torna a l´escenari  i de nou al públic. Un emoció que ja es palpa a l´entrar, conscient tothom de participar en un fet teatral excepcional amb l´afegit que és una creació integrament catalana des de la música d´Albert Guinovart, les lletres i el text de Xavier Bru de Sala, la posta en escena de Dagoll Dagom sota la direcció de Joan Lluis Bozzo amb l´ ajudantia de direcció i de càsting de Miquel Periel i la producció i gestió d´Anna Rosa Cisquella (els tres pilars de la companyia), l´escenografia i el vestuari de Montse Amenòs i Isidre Prunés, la direcció musical de Joan Vives, el disseny d´iluminació d´Albert Faura, el disseny de so de Roc Mateu (un dels fills de Tortell Poltrona), el disseny d´audiovisuals de Joan Rodon i la caracterització d´Eva Fernàndez. No deixeu de veure la web de www.dagolldagom.com, on podreu seguir pas a pas com es va gestar aquest tercer muntatge (des del primer dia d´assaig) i descobrireu altres secrets i curiositats, a més de poder fer un viatge visual pels 40 anys de la companyia i els seus muntatges. Confesso que al final amb tot el públic, que omplia de gom a gom el teatre, dempeus, aplaudint, cridant, amb els actors i actrius saludant una i altre vegada, i finalment amb la sortida del vaixell que com un actor més, de fet és el gran protagonista escenic, saludava al públic, em varen tornar a sortir les llàgrimes d´emoció al costat de la meva filla. Em van venir a la ment tants i tants moments de bon teatre des d´aquella Setmana Tràgica (1975), a quatre bandes amb el públic al mig, dirigida per Lluis Pasqual i representada al Teatre de l´Orfeó de Sants, amb en Bozzo i la Cisquella dins del col.lectiu quan encara ni sabien que poc temps desprès es professionalitzarien i assumirien la direcció de Dagoll Dagom. Aquells No hablar en clase (1977), on ja es va produir la mutació a la companyia creada originalment per Joan Ollé (1974), i on ja despuntava un jove Pepe Rubianes. L´ immortal Antaviana (1978, reestrenada el 1985), la Nit de Sant Joan (1981, reposició 2009-2010), Glups (1983), El Mikado (1986, reposició 2005), Flor de Nit (1992, no us perdeu la versió reduïda es representa aquests dies a l´Almeria Teatre)……i a la televisió especialment Oh, Espanya! i Oh, Europa! (1996-97, quina llàstima que no s´editin en DVD) i La Sagrada Família (2010). text : [email protected]

La crítica es proclive a destacar el esfuerzo y el talento del autor, el director y los intérpretes, olvidando casi siempre a los otros artistas que logran que un espectáculo sea un éxito. Mar i Cel es el perfecto ejemplo para elogiar el resultado de un equipo creativo. El valor de lanzarse en 1988 a la aventura de una gran producción sin experiencia previa. Barcelona no era entonces Londres –ni lo es ahora- pero Dagoll Dagom quiso montar un musical digno de presentarse en el West End. Y todos se empeñaron a fondo en esa labor: Isidre Prunés, Montse Amenós, Albert Faura, Albert Guinovart, Joan Vives, Xavier Bru de Sala y Joan Lluís Bozzo. En 2014 se han unido Joan Rodón y Emilio Valenzuela –autores de las espectaculares proyecciones digitales–, y Roc Mateu, creador del sonido envolvente que transforma el Victória en un mar embravecido. El barco de Prunés es un objeto ya icónico y la iluminación de Faura una obra de arte puesta a prueba ante el reto de las nuevas tecnologías. Sale ganador del reto. La música de Guinovart es inmarchitable y el libreto de Bru de Sala rinde homenaje al folletín por entregas del XIX. Quizá el reparto podría ser algo más lucido y homogéneo en sus capacidades vocales (con el tiempo ese talento tendría que estar convenientemente cubierto y no lo está) y la pareja protagonista le falta aún pasión compartida; algo más de arrebato. Pero todo llegará.