La tercera travessia de Mar i Cel serveix per celebrar els 40 anys de Dagoll Dagom. Efectivament, és una peça que compta amb una presència que encara ara impressiona (el vaixell on es desgranen la majoria de les escenes). Ara, han volgut aprofitar les innovacions tecnològiques per donar una sensació de càmera fent zooms als espais on succeeixen algunes escenes. És un treball vistós. Però el que segueix impressionant són els grans temes èpics del “Per què ha plorat?”

La renovació del repertori és absoluta, a excepció de Pep Cruz que repeteix el seu paper de Janot del 1988. Necessiten hores de navegació per fer-se seus els personages, dotar-los de més humanitat i evitar les gesticulacions sobreres. És un treball complicat perquè cal captivar fins a l’última filera de l’amfiteatre. Cal aclarir que l’emoció envaeix cada racó de la sala, però hi ha massa quadres que serveix per avançar la narració cantada però que són, més aviat, plans. Se segueixen demostrant molt gràfics els quadres de la bodega: un llum cenital al vaixell i l’escena a un dels costats de l’escenari. Com Star Wars pot haver una disfunció entre la tecnologia mecànica del vaixell i la capacitat d’un telèfon mòbil de la majoria d’espectadors però, certament, l’efecte és espectacular (cada vegada el vaixell sembla més petit) i logra els objectius que persegueix.

Llarga vida al nou Mar i Cel. És un plaer per a un jove que el 1988 va descobrir, quasi de casualitat, aquest muntatge, ara, assistir-hi amb els fills preadolescents, que queden clavats amb la trama, la lluita i l’amor.