Poder reviure i
compartir amb els fills-es l´emoció d´aquella primera vegada que varem veure Mar i Cel, és l´ocasió d´or que ens
brinda aquesta reposició de l´espectacle, junt a Antaviana el més icònic d´aquesta gran companyia i productora que
és Dagoll Dagom. Ja m´ho va advertir l´amic Jordi Bordes, “a la fi de la primera part i veient als meus nois entusiasmats, se´m
van humitejar el ulls per l´emoció”. A mi també em va passar el mateix al
veure a la meva filla petita, disset anys, vivint aquesta magnífica experiència
teatral. Jo ja l´havia vist quan l´estrena el 1988 i vaig tornar a veure-la en
la primera reposició el 2004, però llavors els nens eren molt petits.  

Mar i Celha
aconseguit ja estar a l´Olimp dels clàssics, de les obres i els muntatges
històrics. El teatre és per naturalesa efímer (malgrat que ara ja es pugui
enregistrà en DVD), i necessita del contacte en directe amb el públic. Per això
el fet de poder-lo reviure amb igual intensitat, passats els anys i inclús
desprès d´una generació, és tot un luxe. A més les encertadíssimes projeccions
en 3D li donen una textura  cinematogràfica
extraordinària, sense que perdi ni el més petit atractiu del fet teatral.

Mar i Cel
, tan actual com quan es va estrenar, aconsegueix una ona emocional que va de
l´escenari al públic i en el seu reflux torna a l´escenari  i de nou al públic. Un emoció que ja es palpa
a l´entrar, conscient tothom de participar en un fet teatral excepcional amb
l´afegit que és una creació integrament catalana des de la música d´Albert Guinovart, les lletres i el text
de Xavier Bru de Sala, la posta en escena
de Dagoll Dagom sota la direcció de Joan Lluis Bozzo amb l´ ajudantia de direcció
i de càsting de Miquel Periel i la producció
i gestió d´Anna Rosa Cisquella (els
tres pilars de la companyia), l´escenografia i el vestuari de Montse Amenòs i Isidre Prunés, la direcció musical de Joan Vives, el disseny d´iluminació d´Albert Faura, el disseny de so de Roc Mateu (un dels fills de Tortell Poltrona), el disseny
d´audiovisuals de Joan Rodon i la
caracterització d´Eva Fernàndez.

No deixeu de veure la
web de www.dagolldagom.com, on podreu seguir
pas a pas com es va gestar aquest tercer muntatge (des del primer dia d´assaig)
i descobrireu altres secrets i curiositats, a més de poder fer un viatge visual
pels 40 anys de la companyia i els seus muntatges.

Confesso que al final
amb tot el públic, que omplia de gom a gom el teatre, dempeus, aplaudint,
cridant, amb els actors i actrius saludant una i altre vegada, i finalment amb
la sortida del vaixell que com un actor més, de fet és el gran protagonista
escenic, saludava al públic, em varen tornar a sortir les llàgrimes d´emoció al
costat de la meva filla. Em van venir a la ment tants i tants moments de bon
teatre des d´aquella Setmana Tràgica (1975),
a quatre bandes amb el públic al mig, dirigida per Lluis Pasqual i representada
al Teatre de l´Orfeó de Sants, amb en Bozzo i la Cisquella dins del col.lectiu
quan encara ni sabien que poc temps desprès es professionalitzarien i assumirien
la direcció de Dagoll Dagom. Aquells No
hablar en clase (1977), on ja es va produir la mutació a la companyia creada
originalment per Joan Ollé (1974), i on ja despuntava un jove Pepe Rubianes. L´
immortal Antaviana (1978, reestrenada
el 1985), la Nit de Sant Joan (1981,
reposició 2009-2010), Glups (1983), El Mikado (1986, reposició 2005), Flor de Nit (1992, no us perdeu la
versió reduïda es representa aquests dies a l´Almeria Teatre)……i a la televisió
especialment Oh, Espanya! i Oh, Europa! (1996-97, quina llàstima
que no s´editin en DVD) i La Sagrada
Família (2010).

text :
[email protected]