Esperança Dinamita

Ja havia vist 'Esperança Dinamita' a la Fira Mediterrània, però allà van oferir el que en deien 'la versió curta.' A Tàrrega la feien sencera i, a més, la Mont Plans m'havia dit que hi havia força novetats. Com que a Manresa ja vaig riure força i encara no havia aconseguit treure l'entrellat sobre qui va ser realment l'Esperança Dinamita (cosa que tampoc ha aconseguit el Google), vaig decidir tornar-hi. L'Espai Moritz, allà al Reguer, era un cabaret a l'aire lliure, amb una orquestra –Le Croupier- i uns teclats una mica estil Raluy. Carles Cors, cantant de la banda, presenta L'Aina Sánchez, la besnéta de l'Esperança Dinamita, una artista catalana i avui oblidada a Catalunya, tot i que sembla que va ser la més gran de totes les vedettes, la més desitjada i admirada dels anys 10, 20 i 30 –almenys- del segle passat. La Dinamita va eclipsar tot el Paral•lel i rodalies, però va desaparèixer misteriosa i sobtadament de Catalunya. Va recórrer mig món fins acabar als Estats Units, on avui és objecte de tesis i estudis a algunes de les universitats més importants, i on ja ha entrat a formar part de la història del país.  L'espectacle es planteja com un homenatge a la Dinamita, aprofitant que la besnéta és cantant i ho fa molt bé. Esquitxat de situacions còmiques que provoquen el cantant, l'orquestra i la noia, fem un recorregut pels èxits musicals que sonaven a la Barcelona d'aquells anys en què el Paral•lel bullia. La Petita Dinamita canta de tot: foxtrots, pasdobles i cuplets... amb lletres que emulen l'època: 'Vaselina Filante, aplíquese por detrás i por delante' o sobre clíniques, 'ladillas, gomas y lavajes' i altres hàbits. Un argument molt ben treballat ja que, sense sortir del context del cabaret, fem una mica de memòria històrica tot disfrutant d'un embolat considerable. Aquesta nova versió incorpora visuals. En un, la vedette Merche Mar i la mateixa Mont Plans parlen de la seva amiga: l'Esperança Dinamita es va casar amb un home molt ric de París, que la va allunyar tant com va poder dels teatres. Per això van anar a viure a la Vall d'en Bas. Segueixen skypes amb declaracions de professors de Universitats dels EUA i altres experts. També hi parla la filla de la Dinamita, la Consol, que no recorda  la mare ja que va marxar a l'estranger quan ella era molt petita. Però quan l'espectacle adquireix més alta volada és quan personatges de la talla de Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, o Lluís Llach, cap de llista per Junts pel si per Girona, recorden l' estada de la dinamita a la Vall d'en Bas! Divertit, fresc i encara amb aquella excitació que et deixa el dubte al cos, va ser un dels meus grans encerts a Tàrrega. El signen Josep Maria Miró (dramatúrgia); Roberto G. Alonso (coreografia) i Xavier Pujolràs (direcció). Tots de solvència. I un aplaudiment pe la sonorització, que ens va permetre disfrutar de les grandíssimes veus de l'Aina Sánchez i la Mont Plans, que fa una cantant 'una mica afectada.' Elegantíssima i amb tota la pedreria del món, va oferir  el 'Tango de la Cocaïna', molt en la seva salsa.

Si us hagués agradat viure la moguda del Paral·lel de principi del segle XX, aquest és el vostre espectacle. Un cabaret que, com tota obra d’aquest gènere, regala alegria i entreteniment a través de la música i la interpretació desinhibida. Però aquest cabaret va més enllà, perquè munta tota una història al voltant d’Esperança Dinamita, una vedet anomenada així perquè era explosiva. Amb l’excusa de difondre la figura d’aquesta artista famosa a nivell internacional però oblidada injustament amb el pas del temps, es reviuen els millors moments de l’emblemàtica avinguda barcelonina, convertida a l’època en una autèntica olla a pressió de l’espectacle. A través d’un documental que compta amb la inestimable intervenció de diversos testimonis que la van conèixer (com el veïnat de Vallfogona del Ripollès, on va néixer el 1888) o reconegudes personalitats del sector (com el director del Festival Temporada Alta, Salvador Sunyer) que n’han estudiat la trajectòria, el públic descobrirà una joia del cabaret català que va arribar a actuar ni més ni menys que a Hollywood i va despertar tensions diplomàtiques internacionals. Un divertimento audiovisual que enriqueix la proposta i es combina amb el concert, amb peces que van des del folk fins als sorneguers cuplets. Sonen excel·lentment a càrrec de sis músics (toquen el piano, el contrabaix, la bateria, la trompeta, el trombó, el fiscorn, la guitarra...) i dos cantants, que contextualitzen les cançons i els donen forma amb encertades coreografies signades per Roberto G. Alonso. Totes expliquen històries fresques i picants com la de la noia que ha de mantenir el cap ben viu davant els homes descarats, el zapizot que escup a tort i a dret la noia que li agrada, la del pastor convidat a pasturar, la dels innocents promesos que no en saben gens de vaselina... L’estètica –construïda amb una escenografia de llums càlids i  terra de fusta i un vestuari elegant– casa perfectament amb la producció, com també ho fa la caracterització dels personatges. Ella, l’Aina Sánchez, que s’uneix per a l’ocasió amb Le Croupier, brilla amb llum pròpia gràcies a haver trobat el punt just de coqueteria, seducció i simpatia i es compenetra de meravella amb Carles Cors, l’ànima de la banda. I encara hi ha una segona artista convidada: Mont Plans, que escalfa l’ambient abans d’arrencar el cabaret i desborda diversió en el seu paper de diva sense pèls a la llengua. El públic s’ho passa rebé i s’entrega al xou, acabant els cuplets i ballant el “ximi ximi ximi”. Ja veieu per on va la cosa!

El cuplé, como forma de la canción española en el siglo XIX es una de las expresiones musico-vocales más interesantes del cambio de siglo en lengua hispana. Su apogeo en los barrios populares de las grandes ciudades no solo españolas, sino también latinoamericanas, tuvo lugar a fines del siglo XIX y principios del XX. A tal grado fue exitoso que convirtió a algunas de sus intérpretes en las primeras empresarias femeninas del teatro, como por ejemplo Esperanza Iris y Maria Conesa (conocida como la Gatita blanca) en México, o Pastora Imperio y la bella Chelito en España. En la plaza mayor de la Fira Mediterránea de Manresa, llegó el espectáculo Le Croupier, en versión de concierto, con su sentido lúdico y pícaro propio de este género; con arreglos modernos a las canciones antiguas que sorprenden por su vigencia y con una dramaturgia inteligente y divertida. Su estética vintage es una de las características más interesantes de esta puesta en escena. Es un espectáculo para pasarla bien, que contacta muy fácilmente con el espectador y que revitaliza la tradición del teatro de carpa, que aborda problemas serios con el tono frívolo que nos permite sublimarlos. Interesantes personajes, interpretados por un eficiente elenco del que sobresale la actriz Mont Plans con su dominio de las tablas. La versión en el teatro El Molino incluye un video con los resultados de la inviestigación que se hizo sobre la vida de la cupletista que le da nombre al espectáculo, además de varias canciones más. Todas ellas muy bien interpretadas vocal y actoralmente por el mismo elenco que ya disfrutamos en Manresa.Excelente y divertida manera de pasar la noche. Lo confirmamos: no hay género que se le resista a la buena manufactura escénica y la dramaturgia inteligente.