Refugiada poètica

Refugiada poètica neix de l’adaptació a teatre de sala dels solos  de carrer El somriure del Nàufrag i Barco de Arena de l’artista Claire Ducreux. Aquesta temporada ja ha fet estada a Barcelona i ara gira per Catalunya. El boca-orella va recórrer Igualada en menys de 24 hores i el dissabte al vespre el Teatre de l’Aurora no podia fer més goig amb totes les entrades venudes. Menuda, aparentment fràgil i de gest treballat fins al detall, Claire Ducreux demostra amb aquesta peça el seu domini del moviment i del cos, per això l’espectador no pot deixar de mirar-la. Dansa contemporània, acrobàcia, mim i clown es donen la mà en una posada en escena en la qual són de vital importància, d’una banda la construcció visual i de l’altra la música. En els elements visuals cal destacar l’efectisme aconseguit amb elements tan senzills com el confetti i de la música  creada per a l’ocasió per Jorge Sarraute, David Moreno i Mayte Martín ens ha enganxat la delicadesa i la barreja de gèneres populars.  Però malgrat la cura pels detalls  predomina la coreografia i l’estètica per sobre del contingut i la dramatúrgia, de vegades inconnexa. L’obra té dues parts clarament diferenciades, la primera on la reina i senyora de l’escena és Ducreux, que ens presenta el personatge protagonista, un rodamón que s’instal·la a un parc on tindrà com a company una estàtua, un dia a dia entre l’humor, la soledat i la bellesa. A l’altra hi fa participar el públic, sorgint la solidaritat i la necessitat de companyia.  És en aquest segon tram quan vam notar a faltar el primigeni batec de la poètica de les arts de carrer. Tot i això és un espectacle bufó que es deixa veure la mar de bé, ideal per als qui vulguin descobrir aquesta gran artista. 

Claire Ducreux té àngel. Ha descobert el secret de la felicitat i l’inocula als espectadors a través de la dansa, el teatre visual i el clown dins la pell d’un vagabund capaç de regalar el poc que té. Durant una hora, el públic té l’oportunitat de fer una pausa, de veure el món a través dels seus ulls amb una mirada aliena a les preocupacions diàries i al pas del temps, amb una confiança absoluta en la bondat de la gent i el desig d’establir relacions dolces i plenes d’intensitat. ‘Refugiada poètica’ és el primer solo de sala de l’artista (estrenat el 2014 a FiraTàrrega i coproduït amb el Mercat de les Flors) i hi fon els seus darrers espectacles ‘Vaixell d’arena’ i ‘El somriure del nàufrag’ dels quals en conserva l’essència del carrer: el mobiliari d’un parc (dues tanques, un pont i una escultura) i la interacció amb el públic. Ara, alimenta aquest llenguatge amb el recolliment i els recursos que brinda l’escenari –en destaca la il·luminació i el reforç de les sensacions– creant imatges de gran bellesa. Per la seva senzillesa, tendresa, expressivitat, missatge... sortireu del teatre reconfortats, emocionats, amb l’anhel de donar valor a les coses més petites que, sovint, acostumen a ser les més grans. Encisador, agraireu haver-lo vist.

Si hom diu, quan de sobte es fa el silenci, que ha passat un àngel, en l'espectacle Refugiada poètica s'hi està una hora passant. L'àngel és Claire Ducreux, una ballarina aèria que combina l'acrobàcia amb el teatre gestual, el mim, el clown, l'humor i la tendresa més pregona. La seva veritat és fonda com un afrau i l'espectador no dubta a voler abocar-s'hi sense recels. La seva mirada riallera i espurnejant, el seu somriure obert, sense artificis ni ornaments, el seu gest precís, intens, humil cor-roba al més pintat. De vegades retira a Marta Carrasco: el moviment trencallós, la fragilitat gestual, el company escultòric de guix (Blanc d'ombra)... d'altres té una irresistible semblança amb Geraldine Chaplin. Esprimatxada, subtil, afuada i amb aquella mirada torbadora, plena de llum i irisacions siderals. Claire Ducreux, que ja havíem admirat fa anys en tàndem amb Leandre, ara ens rendeix amb aquest solo que creix i s'engrandeix i que no renuncia a incorporar espectadors a escena, amb una calidesa que et desarma. Feu-ne la prova.