Bombollavà

LA FASCINANT MERAVELLA DE L´ART EFÍMER 30 anys treballant amb les bombolles i les pel.lícules de savó. Trenta anys unint les seves dues grans passions la química (és llicenciat químic) i l´art escènic. Queda lluny l´estrena, la tardor del 1982 de “Bufaplanetes”. Des de llavors ha voltat el món i ha aconseguit sorprendre´ns amb nous i nous espectacles. Amb “Bombollava”, acompanyat per tres músics amb el pianista Dani Espasa al front, aconsegueix un nou pas endavant. La música en directe i el ballet de les bombolles combinen perfectament. Un nou espectacle ple de poesia i d´imatges fascinants, amb un punt d´homenatge al “més difícil encara” del món del circ. El risc imprevisible. Aquesta deliciosa partitura musical entre les bombolles i el piano, el funambulisme de les bombolles en moviment recorrent el cable i tantes d´altres imatges absolutament màgiques i tan difícils d´aconseguir. En Pep Bou no busca domar les bombolles, les coneix, les comprèn, les mima, parla amb elles i pacta un seguit de moviments increïbles, que elles, esser vius a la fi, executen divertides i també entremaliades.  “Bombollava” és un espectacle ideal per poder gaudir en família i amb els amics. No se´l perdin. Per saber més d´en Pep BouFa uns mesos vaig escriure en castellà una crònica en motiu de l´actuació de la Companyia Pep Bou dins de Feten (Feria Europea de Teatro para Niños y Jovenes). Pels que vulguin saber més sobre aquesta artista, creador genial y únic, us l´afageixo en l´apartat dedicat al seu recorregut artístic. “Aunque ha trabajado y triunfado en los cinco continentes. Por esta artesanía puntual que es el teatro, mucha gente todavía no conoce el arte escénico de Pep Bou, un artista genial que me fascina y que he tenido la suerte de seguir desde los inicios de su carrera como artista. Comenzó como mimo y aún recuerdo el día que lo descubrí y empezó a impresionarme. Fue en la Fundació Miró en 1978, formando parte de la compañía Pa de Ral, que compartía con otro gran actor y mimo, Manel Barceló. Me maravilló la perfección de su técnica y sobre todo la poética que emanaba de cada uno de sus movimientos. La diagonal por encima de las butacas persiguiendo un hilo imaginario me pareció extraordinaria. Recientemente colgaron en youtube una filmación en super8, con la autoría de Joan Corbera, de estas antológicas actuaciones, que os invito a ver y disfrutar, you tube : Pa de Ral Teatre-Fundació Miró 1978 (arxiu d´imatges, Joan Corbera). Tras Pa de Ral, formó con otro notable actor, Pep Parés (que abondonó el teatro para poner en marcha la gran carrera de trineos tirados por perros, otra de sus pasiones, Pirenna) y fue presidente de Amnistía Internacional-Catalunya. La compañía de efímera vida, se llamaba La Viu Viu Teatre, y el espectáculo que nos obsequiaron fue un imaginativo homenaje al cómic estilo TBO, L´îlla del Tam Tam (La isla del Tam Tam). Fue en otoño de 1982, cuando Pep Bou, que tiene la licenciatura de Química, estrenó Bufaplanetes, su primer espectáculo con pompas de jabón, uniendo sus dos grandes pasiones la experimentación química y las artes escénicas, Un espectáculo único en el mundo que dió paso a nuevas maravillas escénicas, ahora con películas y paredes de jabón, Sabó Sabó-Jabón Jabón (1990), Ambrosía (1998), Pompas con orquesta (2006), Claro de lunas (2007), Atmósfera (2009) y el espectáculo trabajado con el eminente cinetífico Jorge Wagensberg, director del CosmoCaixa, Bereshit, la história más bella del Cosmos (2009). Celebrando su treinta aniversario como genial creador de universos de jabón está en gira con su nuevo espectáculo Rebufaplanetes. No se lo pierdan. Sus espectáculos perduran en la memoria y en el alma. Otra faceta no tan conocida es la de director. Recuerdo en este aspecto un inolvidable e impresionante espectáculo de danza con otra artista extraordinaria, la gran bailarina y coreógrafa Marta Carrasco, absolutamente genial y sobrecogedora, en su interpretación de Camille, en Blanc d´ombre-Blanco de sombra (Recordando Camille Claudel), sobre la tràgica figura de Camille y su tormentosa y destructiva relación con Auguste Rodin. Un espectáculo que estaba lleno de hallazgos escénicos que hacían llegar al espectador de una forma intensísima los estados de ánimo de la protagonista, la pasión, la entrega, la sumisión, la desesperación, la locura. Fue en 1998. En you tube encontrareis un interesante y representativo “trailer” de dicho espectáculo.   No puedo menos que traducir las palabras que el gran poeta Joan Brossa dedicó a Pep Bou, con motivo de uno de sus espectáculos y que abren la pàgina web del artista, www.pepbou.com, que les invito a visitar. “Pep Bou es un mimo excelente que tiene los brazos suficientemente largos para incorporar el azul de la lejanía. Ha triunfado con las pompas de jabón, flores del aire, olas imposibles para la misma agua. Esta poética de las pompas de jabón equivalente a las palabras es obra de su ingenio. ¿ Dónde podemos inscribir este espectáculo insólito ?. Que yo sepa, un mago oriental llamado Yadu fue el primero que trabajó con pompas de jabón, de colores  y perfumadas. Pero la aportación de Pep Bou nos abre a otra dimensión. No se trata de la magia operativa como de poetizar la efectividad del juego de las pompas. El espacio escénico respira y tiene el nervio del juego de las pompas. Las llaves y la dentadura de la prosa no tienen nada a hacer. Las pompas, ejercito de luz, flotan en el vacio, que es la mejor manera de afirmar un pacto y nos recuerda que también nosotros nacemos y morimos y somos anillos de una raiz que no pide médicos. Porque efímero quiere decir que dura poco, y la humanidad no es otra cosa que una constelación de efímeras estrellas” . www.pepbou.com

Pep Bou entra a escena com un funàmbul: amb dues indispensables bombolles a cada mà i resseguint amb equilibri un fil de llum. És la primera imatge de Bombollavà i tota una declaració d'intencions del que vindrà després. El mag dels tensioactius aposta en el seu nou espectacle pel risc més que per la màgia multicolor de les bombolles i porta el llenguatge que l'ha convertit en un artista únic a un nivell en el qual els espectadors han d'estar disposats a assumir que no tot surt com està previst. Si el risc de les bombolles no us posa nerviosos i teniu la paciència suficient, us trobareu amb un espectacle ben concebut i amb moments sorprenents i molta poesia visual. S'agraeix l'aposta per la música en directe i hi ha aspectes, com la il·luminació, excel·lentment executats. Per la resta, cal confiar en la humitat relativa de la sala (per això l'accés dels espectadors es realitza de forma molt pautada) i en l'encert de Bou i els seus ajudants. No sempre els elements es confabulen per tal que tot surti perfecte, però, de fet, aquest és el risc en el qual es basa Bombollavà i el joc que ha d'acceptar el públic.Potser l'únic hàndicap de la proposta sigui una exhaustivitat que el seu propi llenguatge engrandeix i que, en algun moment, ratlla el tedi, sobretot tenint en compte les especials dificultats que sempre comporta el públic familiar. 

Fa un grapat d’anys vaig anar de gira per Castella amb en Pep Bou, en qualitat de productor delegat. Una de les coses que em van fascinar, a més de la seva gran humanitat, va ser l’obsessió per l’ humitat relativa de les sales que visitàvem, una qüestió que sempre el capficava. L’altre dia, quan vaig entrar al Lliure, va ser com entrar al terrari del zoo. Vaig entendre ràpidament perquè: l’alquimista d’en Pep Bou segueix investigant els insondables camins de la fragilitat d’un art que domina com ningú. I ha tibat més la corda, la del funambulisme al qual sotmet les bombolles de sabó en alguns dels fragments més representatius de ‘Bombollavà’. Com en el circ, la precisió tècnica del ‘més difícil encara’ no és el que compta, sinó la màgia de l’ instant suspès en el ‘tot pot passar’. Si no passa el que havia de passar, tan se val, perquè Pep Bou no actua en solitari, sinó amb les capritxoses formes del sabó. I també amb tres grans músics i alguns ajudants de càmera que no paren de ruixar amb aigua tots els estris. Déja vu ? Potser, tot depèn de com es miri. Puntualitzar que és un espectacle familiar, si, però sense el to de pallasso de ‘Clinc’. És Pep Bou ‘brut nature’ i exigeix infants amb una certa capacitat de concentració.