La performer i creadora Marina Abramovic volia construir un espectacle que rescatés els rituals que practicaven amb l’àvia i hi ha enllaçat la devoció de la mare cap a Tito, el que va alliberar Ioguslàvia del nazisme i el que governaria durant 35 anys. Quan aquest va morir, Ioguslàvia es va desmembrar amb unes lluites fratricides. La religió, aparentment, va ser la causa de milers de morts. Barcelona es va agermanar amb Sarajevo, una altra ciutat olímpica, arran dels Jocs del 1992. La demanda de treva olímpica va ser inútil i ho demostrem muntatges com Encara hi ha algú al bosc, amb violacions orquestrades pels exèrcits. Abramovic explica, amb tota la raó del món que, avui la sexualitat està molt marcada per una pornografia que desborda arreu i, alhora, per un puritanisme que per acabar amb una sexualitat de domini i abús, acaba escapçant tots els brots, sense distingir-los. L’artista s’arrauleix en el record de l’àvia, tot sortint de la bombolla de dependència de la mare. Ha trigat 80 anys a veure amb distància la presència rígida d’una mare (que s’imagina a fer-la ballar un tango en una festa rural). La posada en escena demostra ofici perquè, tret de la tècnica per aturar la pluja que pot ofegar la collita i el dels homes per promoure una terra fèrtil, que funcionen com a provocació inicial, bona part d’ells els explica una insòlita científica, Elke, que descriu tradicions mil·lenàries a través d’un audiovisual eloqüent i irònic. Les seves receptes han de servir per posar fi a les guerres, per trobar l’amor etern, per guanyar la fertilitat de la parella, per reduir les complicacions de part O, simplement, perquè les cebes creixin més vigoroses i els bous no defalleixin transportant càrrega.

L’acció s’atura més en els quadres costumistes com el comiat de Tito, amb les ploraneres donant-se cops al pit; a la kafana (una mena de punt de trobada festival dels pobles) on la mare d’Abramovic troba un moment de disbauxa dins del seu rigor per l’ordre i l’obediència comunista o, sobretot en una preciosa i dolorosa boda negra; probablement l’instant de més catarsi i delicadesa per la mort d’un jove solter, que es casa amb una noia perquè continuï sent recordat a la comunitat rural. També és molt suggerent les persones que es massegen els pits a les tombes dels seus amants o cònjuges. Una acurada càmera retrata en blanc i negre el contrast de cossos nus abraçant esquelets i arrossegant-los, com ànimes en pena.

És evident que l’artista ha saltat de format: Del muntatge individual del seu cos amb els visitants del Moma de Nova York a una representació per a una audiència notable. Per a molts espectadors és el bateig d’Abramovic, de la que en tenen referències bibliogràfiques molt diferents. Ara, la narrativitat i la representació supera la sensació experiencial, vivencial, que es podia tenir amb la performer del 2010, en què es passava una jornada sencera en silenci atenent els usuaris, per exemple. La mirada de la sexualitat llire coincideix amb la relectura de la cartellera de personatges com Maria Magdalena dirigida per Carme Portaceli; la nova versió de Venus in fur a l’Atrium; una nova mirada a l’abús; al me too de Bàrbara Mestanza al Tallar-se el peu amb una motoserra; una relectura perillosa de La carn de Lluís Garau.