Insisteix la conferenciant (Ariadna Gil) obsessionada en la biografia i les el·lipsis interessades del Vaticà que, gràcies al fet que avui hi ha investigadores, ara es realcen personatges històrics femenins que havien quedat menystinguts. Segurament, per això Carme Portaceli insisteix a mostrar personatges femenins de forta empremta, siguin literaris (Anna Karènina, Jane Eyre, Madame Bovary) d’escriptores (La Víctor C., Mrs Dalloway que incorpora Virginia Woolf en la trama). Ho fa reivindicant la presència de la dona a la vida social, i que sigui mirall per a dones i també per a homes. Ara troba una mina d’evidències de relat històric misogin amb Maria Magdalena, amb text de Michael de Cok i dramatúrgia d’Inés Boza i la mateixa Portaceli. Són les troballes científiques les que demostren el pes real de Maria Magdalena entre els apòstols, una presència que queda totalment desapareguda en la icnografia del Sant Sopar, molt difuminada en els quatre evangelis de la Bíblia i, directament tergiversada, en el saber popular que se’n deriva. És un encert exposar el cas a través de l’estudiosa que prepara una exposició determinant per a la comunitat científica, mentre se sent amenaçada de perdre la filla en una separació dolorosa que sembla que la Justícia sancionarà la seva dedicació a la investigació. Potser les dues trames, que haurien de ser traslladables, no acaben de casar, però dona marge a un espai oníric poètic molt suggerent.

Com en l’anterior coproducció amb el KVS repeteix Ariadna Gil i Míriam Moukhles. Portaceli rescata intèrprets d’altres produccions intèrprets com la cantant albanesa Ana Naque, o les actrius Gabriela Flores i Anna Ycobalzeta. La posada en escena juga amb la buidor d’un desert. El Poder escombra com si fos una tempesta de sorra tot allò que no li interessa pel relat i, només gratant i amb cops de sort es troben els evangelis apòcrifs que citen personatges i històries esborrades de la història de Jesús. No és fins al 2017 que el papa Francesc bateja Maria Magdalena com a apòstol dels apòstols. Fins llavors, se l’havia considerada un prostituta que es penedia. La imatge de l’Església d’aquest personatge femení és el més important només darrere del de la Verge Maria Si aquesta és pura, Magdalena és pecadora que es penedeix, segons la iconografia i el relat predominant en una societat cada cop més secularitzada i allunyada de la cultura bíblica.

Aquesta Maria Magdalena juga amb el simbolisme amb una punta d’ironia quan la conferenciant topa amb un taxista que la porta a un lloc oníric, de somni, o de malson. I la peripècia troba apropiat que aquest excèntric conductor (que no ha tingut mai cap accident gràcies a les tres maries en 30 anys voltant per Barcelona) es digui Jesús. En la trama realista, la investigadora té dues amigues que actuen com les veus de la consciència: per una banda, l’escultora que l’acull en el seu exili allunyant-se del marit i també de la filla que representa l’ànima, la intuïció, l’esperit; i l’advocada que és la que mirarà d’enfocar el judici per garantir la relació mare-filla, que és la veu racional, la que adverteix dels perills d’una societat tendenciosament masclista. Com a contrapunt, hi ha la cunyada, que és incapaç de testimoniar a favor de la seva amiga científica i també a favor del seu germà. Es troba aclaparada. Segurament, aquesta trama queda massa deslligada del viatge oníric cap a Maria Magdalena. No hi ajuda tampoc que el batec artístic d’Alessandro Arcangeli, que il·lustra el fons de l’escenari amb un treball pictòric fet en aquell precís moment. Però, el seu espai excessivament lateral i sense fer-se explícit no assoleix la potència de treballs com Frederic Amat (RRR) o la mateixa brutalitat dels Insectrotròpics (El batec de la memòria, La conferència dels ocells, The legend of burning man…) en què el treball plàstic esquitxa i domina l’escena de forma evident.

Si Ariadna Gil parteix d’un personatge central molt més propositiu, que vol atraure l’atenció i convèncer (a diferència dels personatges turmentats de protagonistes romàntiques com la de Karènina de Tolstoi), la que domina el quadre és Moukhles. Es marca un monòleg, cap al final, que sembla sortit de la seva intensitat i versatilitat interpretativa dels assaigs. Ella en sí, no repesenta cap personatge en la trama realista, ni tampoc en l’onírica: És com un vendaval que aconsegueix controlar la tempesta de l’oblit, com si fos una Moisès, obrint el Mar Roig per deixar que tot el públic passi per la riba sense ofegar-se. Romeu Runa (ballarí de Peeping Tom amb qui ja va trepitjar la sala Gran del TNC a S 62° 58′, O 60° 39′) és l’altre intèrpret que trenca amb una voluntariosa interpretació. Moukhes i Runa són els que se senten millor dins del buit. No els fa por deixar-se endur per una música abstracta i envolvent de Laia Vallès, que és magnètica i absolutament present en el seu set satèl·lit musical. Naque interpreta un paper indecís, però que planta els peus a terra amb fermesa quan canta.

En aquesta tercera dramatúrgia de la trilogia de personatges femenins planejats per Cok i Portaceli) la protagonista és absent. S’hi evoca contínuament i cadascú en rescata un matís des del seu punt de vista i caràcter. La indagació bibliogràfica queda excessivament palesa en una exposició en forma de concert de rock, però amb unes referències històriques tant inapel·lables com difícils d’assumir a la velocitat en què s’exposen. Forma part d’aquest viatge al fons de la història, que demana fer capbussades ràpides abans que no es perdi tot l’aire dels pulmons. I sí, en aquestes alenades queden moltes personatges i situacions a desenvolupar, com passa a la vida mateixa.

Els personatges bíblics són la base d’una tradició cultural occidental que es desplega en pintures, literatura i simplificacions interessades. El novel·lista Colm Tóibín va fer una aproximació suggerent a El testamento de María (amb Blanca Portillo), en què s’imaginava una escriptora queixosa de la mare que recriminava la història. I que imaginava que tenia una vida més enllà de la de Jesús. Com la de Maria Magdalena que l’Església imagina d’ermitana en una cova, però que molt plausiblement seria mare dels fills amb Jesús i trobaria camins per estendre la paraula de Déu, com ho farien els altres apòstols, molt més porucs: Ella estava al preu de la creu (com relata l’evangeli de sant Joan) i també és la que descobreix la resurrecció, mentre els apòstols, neguen, s’amaguen i hi desconfien.Toibin va fer una segona peça de dona que prova d’explicar les seves raons avant d’un relat que la fa culpable a Clitemnestra.

L’artifici espectacular de Maria Magdalena, que farà gira internacional, té moments d’una extrema bellesa. Però també és cert que la trama contemporània fa una mica aigües i no acaba de casar prou amb el silenci d’un personatges que deuria ser central, i inqüestionable en el seu present, però que l’Església li ha interessat esborrar. La peça clama per la importància de la fertilitat, de la unió entre l’home i la dona. I s’exclama que s’insti en presentar les dones com castes (Maria) o pecadores penedides (Maria Magdalena). Certament, la història creix gràcies al fet que s’encadenen generacions una darrere l’altra. I en la vida es fa imprescindible l’home i la dona. Però la dona, com l’home, també han construït un pensament de la civilització a partir dels seus compromisos i les seves decepcions; va per sobre, sovint, fins i tot que la Vida.

(Advertència: Vam veure l’espectacle a l’assaig general de dimecres, per poder conciliar cartellera).