A veure, diguem-ho clar, Vero Cendoya (La partida) amb la seva companyia s’han decidit a trencar amb el bonisme. No han estrenat aquesta coreografia per fer socis a una ONG o per a una bona causa. Simplement, revolucionen rebentant les cortines de tul i els anuncis aristocràtics, de compreses de sang blava. Quan agafen la cita del novel·lista Honoré de Balzac “El menyspreu tonifica” com a epíleg del muntatge, caldria preguntar-se qui menysprea a qui. En el metro o a les botigues, les persones amb discapacitat senten com els miren per sobre de les espatlles, o amb angúnia, o amb pena. Ara, a l’espectacle, després d’haver matat una pila de cops el pianista que interpreta peces emocionals per il·lustrar aquells vídeos empoderadors de les entitats que busquen complicitat i finançament, sembla que el menyspreu dispara cap al bàndol contrari. És una boutade feta (o hauríem de dir una bufetada amb la mà oberta) des de la reivindicació més directa. El seu problema no és tant la seva característica (sordesa, autisme, paràlisi cerebral, o síndrome de Down), com la manera amb què se’ls mira. Cendoya, amb Israel Solà, (director de La Calòrica, autor d’Austràlia) que l’acompanya a la dramatúrgia escolten, sintonitzen aquest enuig i esclaten globus de fantasia, cremen el decorat encoixinat per acabar amb la misericòrdia.

La invitació a la pity party (festa de pena) és per a tothom. Perquè sempre hi ha algú que se sent superior als altres i ho transmet amb cinisme. Els espectadors, que potser es miren en condescendència l’actitud de tots els intèrprets, acaben reptant a mirar als ulls de cadascú i obviant si un és calb, l’altre és baix o a algú li put l’alè. La imperfecció és el que ens fa humans. I en aquesta comunió, les diferències es difuminen. Jordi Cortés va explicar els desigs sexuals de les persones amb diversitat Fuck in progress. Clàudia Cedó, la seva voluntat de ser mares (Mare de sucre, Els àngels no tenen fills). La impulsora d’Escenaris Especials, de fet, ja juga amb la infantilització del diferent a Fantàstic Ramon, en part. Ara, la companyia Vero Cendoya (Hem de parlar, Cicatrius, Bogumer) entra frontalment a parlar de la discapacitat; abans, la companyia es referia a altres temes amb una companyi en la que tots els ballarins son professinals, amb  sense discapacitat. Ho fan des de l’escolta a les històries de discapacitats, coherents i compromesos. Res és gratuït, tot i que sí que hi ha moltes situacions explosives, que renoven codis i conviden a repreguntar-se pels prejudicis, a donar més temps a què la humanitat s’expressi i a provar d’atendre-la, potser equivocadament, però amb la intenció honesta de connectar-hi i de demostrar que la seva capacitat de comunicar és la benzina que il·lumina i escalfa d’humanitat l’escena. Una brillant imperfecció sap posar amb delicadesa cada intèrpret en un lloc que se senti còmode. El protagonisme és coral; el relat, uníson i amb una música molt més divertida que el piano que emociona o el violí que llagrimeja.