François Truffaut , tot basant-se en una novel·la negra de David Goodis, li va posar a la seva segona pel·lícula el títol de “Tirez sur le pianiste”. I sembla ser que ,des de llavors, aquesta invitació a disparar-li al pianista  s’ha escoltat sovint a molts clubs nocturns, quan s’ha intentat que un músic incompetent deixés d’atacar el teclat amb les seves ineptes mans.

Doncs bé : el nou espectacle de Vero Cendoya, i per si de cas la pistola falla, posa en pràctica fins a trenta-vuit sistemes diferents de silenciar la música del pianista, quan aquesta està directament fora de lloc. I és que , tal i com deixen clar els intèrprets del muntatge -el cos no normatiu i l’expressivitat dels quals mostra allò que acostuma a ser qualificat com una discapacitat-, poques  coses els poden treure tan de polleguera com les afectades notes d’un piano que pretén despertar tendres sentiments compassius.

Aquelles tendres melodies que semblen convidar a la compassió, conviden alhora a l’assassinat. I els intèrprets del muntatge el practiquen a dojo i utilitzant els mes sofisticats sistemes, per tal que el pianista posi fi a la seva musiqueta i s’acabi d’una vegada  “la festa de la pena”. I  alhora, estimat públic,  ben penosos poden resultar també aquests aplaudiments que venen a premiar no pas el virtuosisme d’una acció ,sinó el fet que sigui un discapacitat  qui l’està realitzant.

Però, cal admetre-ho:  potser no s’ha inventar encara la forma de deixar de donar pena. I si la cosa va així, llavors res millor que muntar-se una desinhibida festa coreogràfica  , sense que la desinhibició impliqui deixar de banda la reivindicació.

Tal i com indica Cendoya, de vegades les bones intencions, poden fer molt de mal. Tan de mal com aquest sentiment de llàstima rebutjat per una de les integrants de la companyia amb un contundent “A la propera persona que em digui “campiona”, l’apunyalo!” Cendoya i el seu co- dramaturg Israel Solà buscaven crear una proposta que, enlloc del que acostuma a passar sempre, celebrés la imperfecció i atorgués a cada membre del repartiment la possibilitat d’expressar-se coreogràficament des dels propis límits i amb total però coordinada llibertat. Un objectiu plenament assolit.

I per això mateix, i després de plantejar-se que això de convidar el públic a ballar amb el intèrprets en un alegre fi de festa està ja molt vist i rebutjar l’idea, capgira per complert l’idea anterior: si del que es tracta és de trencar tòpics, acabar amb sentiments de pena, i matar d’una vegada al pianista que no fa altra cosa que reproduir estereotips alienants, res millor que muntar un bon sarau final amb forma de ballaruca col·lectiva!