Hannah Arendt fa una reflexió sobre la identitat que val la pena recordar de tant en tant: la identitat de les persones o els col·lectius no té tant a veure amb què (allò que ens caracteritza: el gènere, l’edat, el color de la pell, etc.), sinó amb qui (allò que ens identifica: les nostres accions, valors, desitjos, el que aportem al món, etc). Si bé és cert que allò que som ens condiciona (no és el mateix ser dona que ser home, o ser jove que vell, blanc o negre), el que realment ens singularitza i defineix la nostra personalitat va molt més enllà d’aquestes superficialitats (allò que veig dels altres a simple vista o que els altres veuen de mi).

Els espectacles de la coreògrafa Vero Cendoya justament busquen aplicar aquest esquema a les persones neurodivergents, deslligar les diferències cognitives o físiques de la personalitat singular de cadascú. D’aquesta manera, ens força (o ajuda) els espectadors i espectadores amb “normalitat funcional” –si és que la normalitat existeix– a mirar d’una altra manera, a veure més enllà dels prejudicis, però especialment a desfer-nos de paternalismes i condescendències que per molt que ens costi reconèixer, tots i totes tenim. Com a societat ens calen experiències incòmodes per transformar la nostra percepció del món, però la virtut dels espectacles de Cendoya és que defugen el sentimentalisme o la voluntat alliçonadora i converteixen la incomoditat en complicitat, sovint a través de l’humor.

Inspirada en el llibre Brillant Imperfection de l’activista queer amb discapacitat Eli Claire, a Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista), l’últim espectacle de la coreògrafa estrenat la setmana passada al Teatre Nacional de Catalunya, com a espectadors se’ns convida a celebrar la diversitat com un valor intrínsec de la societat, ja que posats a fer pena, millor fem una festa. Amb aquest plantejament dramatúrgic (col·laboració amb Israel Solà en la dramatúrgia), la peça parteix d’una posada en escena (il·luminació i espai de Cube.bz) amb cortines i vestits (vestuari de Pau Aulí) de color de rosa, evocant un món encoixinat, ple de paternalismes i infantilització que els mateixos intèrprets rebutgen: “No vull ser la vostra inspiració. Traieu aquesta música de merda!”, fent referència a les músiques motivacionals que acostumen a acompanyar vídeos on apareixen persones neurodivergents com a exemple de superació personal. A partir d’aquí, tot explota i l’escenari es converteix en una festa (composició musical d’Adele Madau i Rai Jiménez), en la que el ball es converteix en l’eina més potent de transformació social –més que qualsevol vídeo motivacional. Ballar com a forma de gaudi compartit, en què podem veure les persones en la seva essència, el qui són molt més enllà del què; de fet, no falten els solos de cada intèrpret on es llueixen.

Durant tot l’espectacle podem gaudir d’una posada en escena aparentment senzilla, però estèticament molt efectiva, d’un seguit de músiques que ens acompanyen en el viatge emocional, també veiem uns vídeos (en col·laboració amb Joan Carles Lausin) que ens revelen algunes veritats (so i subtítols de Cristian Pérez). Però el que més es gaudeix com a espectador és la possibilitat de valorar i admirar altres capacitats que la immensa majoria de persones neuronormatives no tenim. Penso en la capacitat imaginativa d’Oriol Prats –capaç de tocar un piano inexistent–, el ritme i flow de David López –que es menja l’escenari quan balla–, la contundència en la veu i la mirada de Sònia Molins –que no s’està per tonteries–, la presència escènica i gaudi pel ball de Joel Balseiro –que atrau totes les mirades–, la maduresa interpretativa del jove Jem Prenafreta –que domina tant els codis de la dansa com els del teatre–, o la fisicalitat expressiva de Linn Johansson, la versatilitat interpretativa de Hansel Nezza i la generositat en escena d’Andrea Vibert.