Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista)

Hannah Arendt fa una reflexió sobre la identitat que val la pena recordar de tant en tant: la identitat de les persones o els col·lectius no té tant a veure amb què (allò que ens caracteritza: el gènere, l’edat, el color de la pell, etc.), sinó amb qui (allò que ens identifica: les nostres accions, valors, desitjos, el que aportem al món, etc). Si bé és cert que allò que som ens condiciona (no és el mateix ser dona que ser home, o ser jove que vell, blanc o negre), el que realment ens singularitza i defineix la nostra personalitat va molt més enllà d’aquestes superficialitats (allò que veig dels altres a simple vista o que els altres veuen de mi). Els espectacles de la coreògrafa Vero Cendoya justament busquen aplicar aquest esquema a les persones neurodivergents, deslligar les diferències cognitives o físiques de la personalitat singular de cadascú. D’aquesta manera, ens força (o ajuda) els espectadors i espectadores amb “normalitat funcional” –si és que la normalitat existeix– a mirar d’una altra manera, a veure més enllà dels prejudicis, però especialment a desfer-nos de paternalismes i condescendències que per molt que ens costi reconèixer, tots i totes tenim. Com a societat ens calen experiències incòmodes per transformar la nostra percepció del món, però la virtut dels espectacles de Cendoya és que defugen el sentimentalisme o la voluntat alliçonadora i converteixen la incomoditat en complicitat, sovint a través de l’humor. Inspirada en el llibre Brillant Imperfection de l’activista queer amb discapacitat Eli Claire, a Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista), l’últim espectacle de la coreògrafa estrenat la setmana passada al Teatre Nacional de Catalunya, com a espectadors se’ns convida a celebrar la diversitat com un valor intrínsec de la societat, ja que posats a fer pena, millor fem una festa. Amb aquest plantejament dramatúrgic (col·laboració amb Israel Solà en la dramatúrgia), la peça parteix d’una posada en escena (il·luminació i espai de Cube.bz) amb cortines i vestits (vestuari de Pau Aulí) de color de rosa, evocant un món encoixinat, ple de paternalismes i infantilització que els mateixos intèrprets rebutgen: “No vull ser la vostra inspiració. Traieu aquesta música de merda!”, fent referència a les músiques motivacionals que acostumen a acompanyar vídeos on apareixen persones neurodivergents com a exemple de superació personal. A partir d’aquí, tot explota i l’escenari es converteix en una festa (composició musical d’Adele Madau i Rai Jiménez), en la que el ball es converteix en l’eina més potent de transformació social –més que qualsevol vídeo motivacional. Ballar com a forma de gaudi compartit, en què podem veure les persones en la seva essència, el qui són molt més enllà del què; de fet, no falten els solos de cada intèrpret on es llueixen. Durant tot l’espectacle podem gaudir d’una posada en escena aparentment senzilla, però estèticament molt efectiva, d’un seguit de músiques que ens acompanyen en el viatge emocional, també veiem uns vídeos (en col·laboració amb Joan Carles Lausin) que ens revelen algunes veritats (so i subtítols de Cristian Pérez). Però el que més es gaudeix com a espectador és la possibilitat de valorar i admirar altres capacitats que la immensa majoria de persones neuronormatives no tenim. Penso en la capacitat imaginativa d’Oriol Prats –capaç de tocar un piano inexistent–, el ritme i flow de David López –que es menja l’escenari quan balla–, la contundència en la veu i la mirada de Sònia Molins –que no s’està per tonteries–, la presència escènica i gaudi pel ball de Joel Balseiro –que atrau totes les mirades–, la maduresa interpretativa del jove Jem Prenafreta –que domina tant els codis de la dansa com els del teatre–, o la fisicalitat expressiva de Linn Johansson, la versatilitat interpretativa de Hansel Nezza i la generositat en escena d’Andrea Vibert.

François Truffaut , tot basant-se en una novel·la negra de David Goodis, li va posar a la seva segona pel·lícula el títol de “Tirez sur le pianiste”. I sembla ser que ,des de llavors, aquesta invitació a disparar-li al pianista  s’ha escoltat sovint a molts clubs nocturns, quan s’ha intentat que un músic incompetent deixés d’atacar el teclat amb les seves ineptes mans. Doncs bé : el nou espectacle de Vero Cendoya, i per si de cas la pistola falla, posa en pràctica fins a trenta-vuit sistemes diferents de silenciar la música del pianista, quan aquesta està directament fora de lloc. I és que , tal i com deixen clar els intèrprets del muntatge -el cos no normatiu i l’expressivitat dels quals mostra allò que acostuma a ser qualificat com una discapacitat-, poques  coses els poden treure tan de polleguera com les afectades notes d’un piano que pretén despertar tendres sentiments compassius. Aquelles tendres melodies que semblen convidar a la compassió, conviden alhora a l’assassinat. I els intèrprets del muntatge el practiquen a dojo i utilitzant els mes sofisticats sistemes, per tal que el pianista posi fi a la seva musiqueta i s’acabi d’una vegada  “la festa de la pena”. I  alhora, estimat públic,  ben penosos poden resultar també aquests aplaudiments que venen a premiar no pas el virtuosisme d’una acció ,sinó el fet que sigui un discapacitat  qui l’està realitzant. Però, cal admetre-ho:  potser no s’ha inventar encara la forma de deixar de donar pena. I si la cosa va així, llavors res millor que muntar-se una desinhibida festa coreogràfica  , sense que la desinhibició impliqui deixar de banda la reivindicació. Tal i com indica Cendoya, de vegades les bones intencions, poden fer molt de mal. Tan de mal com aquest sentiment de llàstima rebutjat per una de les integrants de la companyia amb un contundent “A la propera persona que em digui “campiona”, l’apunyalo!” Cendoya i el seu co- dramaturg Israel Solà buscaven crear una proposta que, enlloc del que acostuma a passar sempre, celebrés la imperfecció i atorgués a cada membre del repartiment la possibilitat d’expressar-se coreogràficament des dels propis límits i amb total però coordinada llibertat. Un objectiu plenament assolit. I per això mateix, i després de plantejar-se que això de convidar el públic a ballar amb el intèrprets en un alegre fi de festa està ja molt vist i rebutjar l’idea, capgira per complert l’idea anterior: si del que es tracta és de trencar tòpics, acabar amb sentiments de pena, i matar d’una vegada al pianista que no fa altra cosa que reproduir estereotips alienants, res millor que muntar un bon sarau final amb forma de ballaruca col·lectiva!

A veure, diguem-ho clar, Vero Cendoya (La partida) amb la seva companyia s'han decidit a trencar amb el bonisme. No han estrenat aquesta coreografia per fer socis a una ONG o per a una bona causa. Simplement, revolucionen rebentant les cortines de tul i els anuncis aristocràtics, de compreses de sang blava. Quan agafen la cita del novel·lista Honoré de Balzac "El menyspreu tonifica" com a epíleg del muntatge, caldria preguntar-se qui menysprea a qui. En el metro o a les botigues, les persones amb discapacitat senten com els miren per sobre de les espatlles, o amb angúnia, o amb pena. Ara, a l'espectacle, després d'haver matat una pila de cops el pianista que interpreta peces emocionals per il·lustrar aquells vídeos empoderadors de les entitats que busquen complicitat i finançament, sembla que el menyspreu dispara cap al bàndol contrari. És una boutade feta (o hauríem de dir una bufetada amb la mà oberta) des de la reivindicació més directa. El seu problema no és tant la seva característica (sordesa, autisme, paràlisi cerebral, o síndrome de Down), com la manera amb què se'ls mira. Cendoya, amb Israel Solà, (director de La Calòrica, autor d'Austràlia) que l'acompanya a la dramatúrgia escolten, sintonitzen aquest enuig i esclaten globus de fantasia, cremen el decorat encoixinat per acabar amb la misericòrdia. La invitació a la pity party (festa de pena) és per a tothom. Perquè sempre hi ha algú que se sent superior als altres i ho transmet amb cinisme. Els espectadors, que potser es miren en condescendència l'actitud de tots els intèrprets, acaben reptant a mirar als ulls de cadascú i obviant si un és calb, l'altre és baix o a algú li put l'alè. La imperfecció és el que ens fa humans. I en aquesta comunió, les diferències es difuminen. Jordi Cortés va explicar els desigs sexuals de les persones amb diversitat Fuck in progress. Clàudia Cedó, la seva voluntat de ser mares (Mare de sucre, Els àngels no tenen fills). La impulsora d'Escenaris Especials, de fet, ja juga amb la infantilització del diferent a Fantàstic Ramon, en part. Ara, la companyia Vero Cendoya (Hem de parlar, Cicatrius, Bogumer) entra frontalment a parlar de la discapacitat; abans, la companyia es referia a altres temes amb una companyi en la que tots els ballarins son professinals, amb  sense discapacitat. Ho fan des de l'escolta a les històries de discapacitats, coherents i compromesos. Res és gratuït, tot i que sí que hi ha moltes situacions explosives, que renoven codis i conviden a repreguntar-se pels prejudicis, a donar més temps a què la humanitat s'expressi i a provar d'atendre-la, potser equivocadament, però amb la intenció honesta de connectar-hi i de demostrar que la seva capacitat de comunicar és la benzina que il·lumina i escalfa d'humanitat l'escena. Una brillant imperfecció sap posar amb delicadesa cada intèrpret en un lloc que se senti còmode. El protagonisme és coral; el relat, uníson i amb una música molt més divertida que el piano que emociona o el violí que llagrimeja.