“Si aquest text fos un text teatral, el començaria amb aquestes paraules. Un pare i un fill es troben situats a pocs metres l’un de l’altre, dins d’un gran espai tan vast com buit. Aquest espai podria ser un camp de blat, una fàbrica en desús i deserta, el gimnàs plastificat d’una escola. Podria ser que estès nevant. Podria ser que la neu els anés recobrint poc a poc fins a fer-los desaparèixer. El pare i el fill no es miren gairebé mai. Només el fill parla. Les primeres frases que ell diu, són lliurades damunt una fulla de paper o una pantalla. Ell intenta dirigir-se al seu pare, però sense saber el perquè , és com si el pare no ho pogués comprendre.”

Així és com Édouard Louis, en d’altres temps conegut amb el nom d’Eddy Bellegueule, inicia la seva tercera novel·la , tant autoficcional com tot el que porta escrit fins ara. A la primera, titulada precisament “Adéu a l’Eddy Bellegueule” i convertida en l’obra que va fer d’ell una estrella literària de primera magnitud fa poc més d’una dècada, l’Édouard ens explicava com havia intentat lliurar-se de tot allò que l’identifiqués amb el nen i l’adolescent crescuts en un entorn domèstic dominat per la misèria, l’homofòbia , el masclisme i l’alcoholisme patern heretat de l’alcoholisme de l’avi. El nen i l’adolescent que només quan ballava tancat a l’habitació tot imitant les seves més idolatrades dives, podia sentir-se una mica ell mateix.

I com es farà explícit tant en aquest com en d’altres textos posteriors, això implicava lliurar-se de la gestualitat, de la  forma de parlar, de la forma de vestir , de la forma d’actuar i fins i tot de la dentadura  de l’Eddy de llavors. Encara que això impliqués alhora anys més tard  vendre el seu cos a homes rics, grans i grossos als quals menyspreava .Però que li proporcionaven el plaer de gaudir del millor xampany i el més selecte caviar, tot admirant els Picasso i els Monet que penjaven de les parets a les llars dels seus més selectes clients.

A la segona, ens explicava com, sent ja un jove parisenc amb prestigi intel·lectual, havia patit una violació amb robatori perpetrada per un amant ocasional amb uns orígens ètnics diferents als seus ( i la dada no és anecdòtica, si tenim en compte les repercussions del judici al qual va ser sotmès l’acusat dels fets i les crítiques valoracions que en més d’un cas va rebre el seu acusador ).

I a la tercera, retornava uns anys després d’haver-la abandonat ( o potser seria més adient dir que després d’haver aconseguit fugir d’ella) a  la malaltissa llar familiar, marcada per la violència exercida per aquest pare capaç d’humiliar-lo amb una mirada de menyspreu mentre ell buscava una mirada d’afecte, aquesta mare llavors condemnada a reproduir i ser víctima  dels mateixos esquemes masclistes que ja havia patit en el seu primer matrimoni adolescent derivat d’un embaràs no buscat, i  la presència d’un violent germanastre encara més homòfob, destinat  ell mateix a patir una mort prematura per culpa de les seves etíliques addiccions.

Aquest retorn presenta malgrat les diferències no pocs paral·lelismes  amb aquell que Didier Eribon, l’emblemàtic intel·lectual convertit  en molts sentits en inspirador ideològic i gran protector del jove Édourd, planteja a “Retorn a Reims”. Amb la diferència que el retorn de Didier es produeix amb motiu  del funeral del pare. I a una població que, després d’haver estat durant molt de temps un dels bastions invencibles del Partit Comunista, s’estava lliurant cada cop més ( i així ha seguit fent-ho ) als discursos encisadors de la família Le Pen , ara, per cert, més a prop que mai de fer el definitiu assalt capaç de proporcionar-li el govern de la nació francesa. I cal tenir present en aquest sentit  la radicalització política del mateix autor d’aquest magnífic text .

El cas és que, des de la seva publicació, el text novel·lístic que ara ha donat lloc al magnètic monòleg que protagonitza un Dafnis Balduz absolutament pletòric de talent, ha servit com a punt de partida de ,com a mínim,  una desena d’adaptacions teatrals. Amb la peculiaritat que les tres que han arribat a casa nostra (gironí festival Temporada Alta inclòs) han resultat ser tan plenes d’excel·lència pel que fa als seus resultats finals ,com plenes d’estimulants diferències, pel que fa als seus plantejaments dramatúrgics.

Així doncs, la  versió Ivo Van Hove presentada al seu moment al Grec en format vídeo per culpa de la lesió que havia patit feia poc el seu únic intèrpret ( el gran actor Hans Kesting) transmetia de forma precisa l’atmosfera irrealment opressiva del paràgraf que encapçala aquest comentari, marcada  alhora per la diferència generacional que existeix entre el ja madur Kesting i l’encara ben jove ( actualment, trentina-quatre primaveres ) Louis.

Per contra, el muntatge d’Ostermeier protagonitzat pel mateix autor adoptava una tonalitat més obertament pop i lúdica , mentre el seu intèrpret deixava anar generoses quantitats de  ràbia contra tots els  presidents de la república francesa ( tots ells, responsables de la mort en vida del pare)  , lluint l’antifaç i la capa pròpies dels superherois .

Cap d’aquestes dues versions apostava en qualsevol cas tan fort per potenciar l’invisible empatia entre aquest  fill xerraire i aquest pare mut que només pot parlar mitjançant les paraules del fill , com la que ha dirigit Pau Roca. Ben cert: si tornem a les paraules inicials que remarquen l’impossibilitat de diàleg , caldrà admetre que allò que s’infereix de les paraules que el fill li atribueix al pare està  potser més supeditat al desig filial que a l’expressió paterna.

Però això importa poc. El que importa de debò és la voluntat mostrada pel fill, a l’hora de construir ponts de comunicació amb el pare i reconèixer allò que han ocultat des de sempre les mudes ferides paternes.

Édouard Louis  ha deixat ben clar als seus escrits la funció reparadora que el teatre ha exercit fins ara a la seva existència. I ha reconegut que escoltant per primera vegada els aplaudiments del públic quan ell es va estrenar com a actor fent teatre amateur, va aconseguir que el soroll d’aquests aplaudiments tapessin el soroll dels insults que havia patit com a nen i adolescents estigmatitzat.

Ell , ara convertit en ben prestigiós autor, havia arribat al teatre i a la literatura pràcticament sense haver llegit altra cosa a la seva vida que algun llibre de Harry Potter. I ben orgullós n’estava d’aquesta ignorància: com ell mateix diu, en el seu entorn llegir era quasi una senyal de desprestigi. I la seva condició sexual i la misèria de la seva llar ja constituïen trets de desprestigi prou remarcables com per a voler accentuar-los encara més.

Però a la seva tercera novel·la ara sotmesa a casa nostra a una nova adaptació teatral del tot enlluernadora, Ëdouard Louis no solament busca comprendre una mica més les actituds del pare i entendre el seu propi patiment i les seves pròpies ocultacions; també assumeix sentir envers ell una forma d’amor que potser abans no hagués pogut reconèixer, perquè el dolor era massa fot.

El notable espai escènic dissenyat per Paula Bosch transmet de forma ben acurada aquesta ambivalència. L’intens color fúcsia de la catifa damunt la qual es mouen els peus nus de Balduz, estableix una mena d’enfrontament  dialogat amb el no menys intens gris ple de tonalitats encara més fosques del panel que penja a la paret frontal de l’escenari. I en Dafnis troba sempre la forma exacta de transitar per aquests dos territoris, sense que mai un d’ells col·lapsi a l’altre. La seva, és una d’aquelles grans interpretacions capaces de remarcar el significat de cada element de la posada en escena , defugint sempre el fàcil recurs emocional. Buscant sempre la difícil comprensió de totes les emocions que poden conviure en un únic moment.