El novembre de 2023 va arribar al Festival Temporada Alta (la seva estrena a Catalunya, de fet) una esplèndida versió de Qui a tué mon père, l’adaptació teatral de la novel·la homònima d’Édouard Louis (Hallencourt, 1992). Dirigida per Thomas Ostermeier, la peça estava interpretada ni més ni menys que pel mateix Louis, la qual cosa va representar un al·licient superlatiu a la proposta.

Una novel·la (que en teatre esdevé un monòleg) on l’escriptor francès narra en primera persona com és ser fill de la classe obrera en una població deprimida, escopida per la precarietat, la pobresa, l’atur, l’alcohol i el racisme, i l’homofòbia que va patir per ser efeminat i no encaixar en un entorn altament masclista, repressor i violent. Louis, però, des de la distància, intenta comprendre i entendre (que no justificar), l’actitud del seu pare, víctima alhora del mateix sistema. El text dispara a matar contra la classe política que no només ho permet, sinó que ho afavoreix i, fins i tot, ho perpetua.

Amb aquests antecedents, l’actor i director Pau Roca ens presenta una nova adaptació -traduïda aquí per Rubén Luzon-, més casolana i amb menys recursos però igualment efectiva i poderosa. Gràcies, sobretot, al recital interpretatiu que ofereix el sempre solvent Dafnis Balduz, que omple tot sol l’escenari durant setanta minuts amb un desplegament de registres tot encarnant Louis i la seva família. Qui va matar el peu pare ha arribat a la sala Heartbreak Hotel en el marc del Festival Grec, només durant tres dies. Però hi tornarà el proper mes d’octubre per a fer-hi temporada.

L’escenografia de Paula Bosch ens rep només entrar, perquè no passa desapercebuda: una llampant catifa de color rosa xiclet que ocupa l’escenari de punta a punta. Flonja, peluda, molsuda, ideal per a caminar-la suaument, sense sabates ni mitjons, com és el cas, deixant que els dits dels peus s’hi enfonsin. I una única cadira, que simbolitza la figura paterna a qui l’actor es dirigeix -el pare del protagonista i autor del monòleg va acabar en cadira de rodes per culpa d’un accident laboral-, malgrat que durant la funció tindrà altres usos i esdevindrà també ase dels cops.

Menys és més perquè Balduz, abillat elegantment de negre (pantalons llargs i brusa semi transparent sense mànigues, mèrit de Pol Cornudella) ens regali un discurs serè però desafiant, amable però contundent. Passa comptes amb el seu progenitor i assenyala la doctrina imperant. El disseny de llums de Guillem Gelabert acompanya l’intèrpret en aquest viatge tan emocional com polític.

“La masculinitat et va conduir a la pobresa”, li etziba a son pare. “És normal avergonyir-se d’estimar?”, pregunta en veu alta. Perquè malgrat tot, el protagonista estima el seu progenitor, encara que mai li ho digui i tots dos busquin precàries vies de comunicació. La frase “la violència engendra violència” s’esfondra com un cartell de cartes, perquè el pare -que sí que la va viure de mans del seu propi pare, fruit de l’alcohol (beure per oblidar)- es nega a reproduir-la a casa seva. Almenys, la física, perquè “com tots els homes del poble, ets violent”, afegeix. Irònicament, “la violència ens havia salvat de la violència”, explica Louis i declama Balduz.

Aquesta obra, al capdavall, és la història d’un rencontre i de bastir uns ponts que s’havien esfondrat. La proposta avança i retrocedeix en la vida de Louis, passat de la infantesa a l’adolescència fins a l’edat madura, tantes vegades com faci falta per fotografiar el seu entorn i el seu nucli familiar repassant episodis de la seva biografia.

Per desengreixar, la peça incorpora un espai sonor, que firma Edu Alves, que és un bàlsam a tant d’ofec i que permet aturar-se i agafar aire. El grup Aqua i el seu ‘Barbie girl’, o la melodia de Titanic amb la veu de Céline Dion, possibiliten al personatge alliberar-se momentàniament de la cotilla que l’oprimeix, com quan recorda ballar en silenci a la seva habitació, sense fer soroll, per por que el descobrissin. Louis, que de petit “tenia una veu més aguda que la dels altres nens i que movia les mans com batent l’aire”, es reencarna en un Balduz dotat d’una feminitat exquisida i amb una cadència de gat melós, guiat en el moviment per Laia Duran.

Com explicàvem de la versió franco-alemanya, Qui va matar el meu pare, més enllà de la mirada d’un fill cap al seu pare- tot descobrint facetes desconegudes del seu progenitor que l’aproximen més que el distancien-, també és un manifest de denúncia social. Teatre polític que dona la paraula a una classe oprimida que sovint no té l’oportunitat d’expressar-se i que amb Louis troba un altaveu. Pau Roca ha fet una aposta segura amb un text impecable i ha jugat a un cavall guanyador com Balduz, que demostra una vegada més la seva versatilitat i la seva força per assumir papers vigorosos i plens de matisos.

Crítica publicada a Núvol el 9 de juliol de 2025