Qui va matar el meu pare ressona a la reflexió de La vie invisible. Hi ha una relació complicada amb el pare. De fet, també amb la mare, tot i que aquesta relació és menys evident. Dafnis Balduz (Port Arthur, Pols de diamant) interpreta la versió catalana que, fa uns anys, es va poder veure amb l’autor del llibre (i fill real) d’una relació ambigua. De violència, incomprensió i moltes converses que no es produiran mai (en això, Loop de Ramon Madaula, encara en arriba a un principi de conversa inacabada). Preguntes llençades a l’aire. El fill acarona els cops de puny del pare a les parets com provant de trobar les raons per a un distanciament. Els de Sixto Paz torna a triar una obra complexa, potent emocionalment i sense filtres, com aquell Bèsties amb Marta Marco, que també va dirigir Pau Roca.

La sala Heartbreak presenta una escenografia maximalista (tenint en compte que, sovint el nom escrit a terra consta com a escenografia, diuen amb conyeta còmplice, a Glengarry). Hi ha una moqueta espessa de color rosa (recorden Fairy de la FEI a la Nau Ivanow?) i un quadre immens, de textura rugosa, que destil·la un desplegable de colors impressionant. La porta del camerino queda oberta per permetre un focus lateral que projecta unes ombres a l’altre costat, que poden ser les referències al pare (O a l’avi, violents, alcohòlics, mascles per necessitat). Són ombres borroses, que es dissipen, com els fantasmes i les pors.

Davant d’aquest panorama Balduz brilla amb el rol d’un jove que intenta sobreviure admirant el seu pare, i tement-lo. Lamentant que li recriminin la seva manera de ser. Descobrint fotos del pare guarnit de majoret i feliç. Sentint que haguessin volgut un altre tipus de fill.  El pare evita reproduir el que el seu pare els feia a ells. Però manté els estigmes i prejudicis. No sap estimar, però ho intenta, maldestre, fent un obsequi inesperat i cantant la Céline Dione de Titanic a pulmó obert, dins-del-cotxe-finestres-obertes. La coreografia, cantada per sota del tema original, a dalt de la cadira de menjador és d’una frescor que remou. En el fons, el pare serà feliç quan desarmi la masculinitat. La mare recupera el pensament que una dona està millor sense marit. En part com a La vie invisible. Els fills entenen massa tard la manera d’estimar dels pares. Aquests celebren quan els fills els hi donen una lliçó de vida. Això sí que és una revolució empoderadora.

Aneu-hi i emocioneu-vos, com a fills, com a pares, o, tant se val, com a éssers solitaris (amb descendència o sense). Sota la moqueta hi flueix una humanitat dolorosa que commou, cor endins.