“La teva vida no l’has pogut viure mai” li diu Édouard Louis al seu pare a l’obra “Qui va matar el meu pare”, que s’ha estrenat al Heartbreak Hotel dins el Festival Grec.

Édouard Louis, no és dramaturg, però la seva narrativa ja ha pujat a l’escenari, i a Catalunya el  vam poder veure al festival Temporada alta del 2023, dirigit per Thomas Ostermeier. Ell mateix n’era l’actor del seu propi text, de la seva història. Impactant.

I també el 2023, vam veure l’enregistrament de l’obra, al Teatre Lliure. Who Killed My Father amb adaptació i direcció d’Ivo van Hove, a càrrec de la Internationaal Theater Amsterdam. Impactant de nou.

“Qui a tué mon père” és un text d’una quotidianitat i duresa, alhora que tendresa i ràbia impressionants.

Ara Dafnis Balduz, dirigit per Pau Roca (Sixto Paz Produccions) es posa en la pell d’algú que retreu i comprèn com i per què el seu pare és com és.

Una interpretació divertida quan se’n va de mare, intensa quan pateix i amorosa quan perdona.

Amb una magnífica traducció de Rubén Luzón, que com a bon poeta, tria les paraules que transmeten més emocions.

He llegit en una entrevista a l’autor, que deia sobre el teatre d’avui: “La nostra feina ja no és ensenyar, sinó confrontar la gent amb el que sap, però no vol veure”. I què hi veiem a “Qui va matar el meu pare”

Veiem, en la conversa del fill amb el pare, present i absent, l’actual bogeria masculina, l’obsessió social per un tipus de masculinitat, el qüestionament dels valors virils, les humiliacions provinents dels dominadors, les actituds que ens cal reescriure i reeducar.

A banda d’aquest tractament sobre les relacions humanes entre pares i fills, i més concretament de fills homosexuals, també el text és un crit molt fort contra les polítiques sanitàries, contra la manca de drets dels treballadors.

Polítics francesos com Hollande, Valls, Sarkozy i Macron són assenyalats com els culpables del dolor i el patiment dels ciutadans més vulnerables de França. Ells serien la resposta a la pregunta del títol de l’obra.

El pare prostrat ho està per la història política d’un país que no té prou cura dels malalts, de la gent gran, dels més pobres i desvalguts. Ho està, ho estan per culpa dels polítics.

Uns polítics, la política dels quals en depèn la vida de les persones sobre les quals actuen. I també sentencia: “La política no canvia la vida dels polítics” però sí la dels ciutadans.

En definitiva, un discurs polític necessari dit amb una llengua ben esmolada.

L’obra posa en escena dos cossos, el del pare malalt i el del fill homosexual, que pateixen injustícies de moltes menes.

I nosaltres què fem? Un mal incomprensiblement dolorós, per culpa de la nostra incomprensió, intransigència i desconeixement. Un mal que pot fer-ne menys si ens estimem i respectem. Perquè no, no és normal avergonyir-se d’estimar. I escriure com ho fa Louis, interpretar com ho fa Balduz, i programar com ho fa el Heartbreak, és una revolució. I ens calen moltes revolucions culturals, polítiques i socials si volem capgirar aquest món ple de fòbies insostenibles i insuportables, que no ens permeten viure assossegadament.

Felicitats immenses per aquesta molt bona proposta, “My heart will go on”