Jovent. Mambo Project

“Ara que tens 16 anys, escriu-li una carta al teu jo del futur”. Només entrar, els dinamitzadors del grup ens conviden a asseure en taules i ens donen aquesta indicació. Haurà de passar una estona perquè entenguem que aquest estrany primer contacte ens dona moltes pistes de com es desenvoluparà l’espectacle. Després de Iaia, obra documental a partir del testimoni de diverses dones grans que recordaven el seu passat, la companyia Mambo Project mira ara cap a l’altre extrem de la vida, repetint mecanisme escènic i consolidant el seu llenguatge. La investigació intergeneracional, l’ús del verbatim (reproducció fil per randa de testimonis orals, amb imprecisions, falques o embarbussaments inclosos), la videorealització en directe i l’experiència participativa són alguns dels mecanismes que retrobarem en aquesta segona creació. Aquest cop, però, hi ha una diferència significativa. A Iaia viatjàvem al passat a través de la memòria, amb testimonis madurs i contundents de qui ja ha viscut molt. A Jovent, en canvi, anem cap al futur guiats per la imaginació, cosa que ens porta a una barreja de reflexions profundes amb comentaris més innocents i fantasiosos. La companyia ens proposa un joc de rol: ens posarem en la pell d’un grup de joves de 16 anys que han participat en els tallers sobre els quals es basa l’espectacle. En aquestes sessions, els joves inventen i representen la vida present i futura d’un hipotètic amic/amiga/amigui fictici, reflexionant a cada escena sobre temes com la identitat, l’amistat, el sexe, la maternitat o la mort. “Ens estem representant a nosaltres”, diu una de les participants. I és que l’exercici d’imaginació del futur és una excusa que deixa entreveure els anhels i les pors del jovent d'avui. Això sí, l’espectacle està fet amb joves però no per a joves. L’obra adquireix una dimensió molt més profunda per al públic adult, que recorda i contraposa els seus pensaments i vivències amb els que queden reflectits en la peça. Si a Iaia eren adults els que donaven veu a les paraules de les ancianes, a Jovent són tres intèrprets de la tercera edat els que es camuflen entre el públic per reproduir els testimonis. Les actrius i l'actor s’infiltren entre les taules amb un to fresc i simpàtic, que a vegades cau una mica en la infantilització. Un encert de la peça és el treballat mecanisme escènic, una coreografia mil·limetrada de posicions, moviments i tècnica que inclou una videorealització en directe perquè cap detall passi desapercebut. Al llarg de l’obra l’espai es converteix en un bar, una aula o una residència d’avis, amb només petits elements d’atrezzo molt ben col·locats i ressaltats gràcies a les pantalles. Des del vestuari fins a cada element dels que ensenyen segueix una gamma cromàtica precisa, amb diferents tons de blau que ho emmarquen tot. Com a nexe entre les diferents escenes, la càmera ens ensenya fragments de les cartes reals que els joves dels tallers van escriure als seus jos futurs. Hi llegim frases que parlen de la por a la soledat, de la necessitat d’(auto)acceptació i de la preocupació cap a les persones estimades, anhels d’aquesta i de totes les generacions. Acabem la peça ajuntant les nostres cartes, les que hem fet a l'inici de l'espectacle, amb les seves. Un moment poètic, ritualista i, per sobre de tot, un recordatori de la humanitat que uneix a totes les generacions.

Estrenat al FITT de Tarragona i enllaçat Fira Tàrrega, Jovent és l’última producció de la companyia Mambo Project, l’altra cara de la moneda del seu anterior espectacle, la deliciosa Iaia. Si en aquella, que pivotava al voltant de la memòria i el record, un grup de joves (que ja no ho eren tant) encarnava els seus avis i àvies, en aquesta, intèrprets “d’edat avançada” (com accepten definir-se, entre somriures) es fiquen en la pell d’adolescents de quinze anys que s’imaginen com seran les seves vides quan en tinguin més de seixanta. Anhels, desitjos i somnis en un interessant diàleg intergeneracional. Dies abans (el passat 28 d’agost ), la formació va mostrar el seu procés creatiu -de fet, va ser un assaig generalíssim- a El Canal de Salt, que la coprodueix. El resultat és una estimulant proposta cridada a revalidar l’èxit de l’anterior. Jovent és un espectacle immersiu i documental que segueix la mateix línia d’investigació que a Iaia, això és, teatre verbatim, però amb una projecció de futur. L’equip va entrevistar desenes d’adolescents d’arreu de Catalunya d’entre quinze i disset anys, fruit de les quals en va sorgir abundant material dramatúrgic que Ferran Echegaray torna a embastar amb solvència. Nina Solà Carbonell i Jordi Font Alonso firmen a quatre mans la direcció de la proposta, que ens regala unes divertides interpretacions, planeres i desimboltes –i no exemptes de tendresa-, de Mariona Casanovas, Francina G. Ars i Philip Rogers. Una tria meticulosa que aporta el seu granet de sorra a la lluita contra l’edatisme, que planeja en algunes sentències recollides de les noies i els nois i que ressonen a la sala. El públic, còmplice, entra directament a l’escenari. Solà el rep i l’acomoda amablement. No hi ha seients assignats, sinó vàries taules amb les seves respectives cadires. Ens acobla en una de quatre, sobre la qual hi ha diversos objectes. Fem una ullada ràpida i veiem que totes les taules tenen diferents accessoris que, òbviament, tindran el seu protagonisme a mesura que avanci la trama. S’asseu amb nosaltres un infiltrat de luxe, que no revelarà la seva identitat fins al final: Carlos Gallardo, el responsable de l’escenografia, que també assumia amb mestria la de Iaia. Gallardo, camuflat com un espectador més, segueix el joc participatiu, mentre observa -i anota, dissimuladament, entre sinceres rialles- els nostres comentaris i les nostres reaccions. D’això tracta un assaig obert: copsar com encaixem la proposta. Després comprovarem que altres membres de la companyia estan també repartits entre la multitud, fent els seus respectius deures. Jordi Font fa de mestre de cerimònies i dinamitza la proposta, participativa sense incomodar. El protagonisme el té, com és natural, el trio d’intèrprets, que encarnen els i les adolescents i que assumeixen a la perfecció el triple repte no només de reproduir, amb diligència, el que escolten en directe per l’orellera, que no és altra cosa que les veus dels testimonis reals, mantenint-ne el to i l’accent, sinó actuar en funció dels rols de cada moment i estar a l’aguait del que succeeix al seu entorn, més enllà d’anar esquivant mobiliari i objectes dispersos. Aquesta és una peça 360º absolutament dinàmica i on no es memoritza res. Durant setanta minuts tothom farà veure que té entre quinze i setze anys i, des de l’actualitat, intentarà traslladar-se al futur. Parafrasejant Esteve Miralles al seu estimulant assaig novel·lat Retrobar l’ànima, el  jovent entrevistat no projecta amb ànima sinó a partir de llocs comuns fruit del seu entorn i, sense dubte, dels seus referents i, per què no, del seu marc mental. Això és, les amistats, la festa (sobretot), el sexe (que no les relacions afectives), l’ús del mòbil o els pírcings. L’única projecció que s’aventuren a fer és sobre el món de la parella (tothom casat), la família (i amb criatures) o la feina. Res profund, tot superficial i previsible. Jovent, per tant, des d’una òptica adulta de l’ara i l’aquí, esdevé un retrat prou fidel d’una determinada generació de joves que ens envolta, un retrat sociològic i, fins i tot, antropològic, que genera perplexitat -i fa reflexionar- al comprovar els tòpics que tenen gravats amb foc i que no marxen ni amb aigua calenta per molt que ja hàgim gairebé gastat el primer quart del segle XXI. Esdevé, en conseqüència, un bany de cruesa i de desesperança al comprovar que tenen unes aspiracions tan buides. Fa mal reconèixer, en definitiva, la seva mirada sobre la vida. Sense anar més lluny, concebre una persona de setanta anys que es mou encorbada o fent servir un caminador, o que passa les estones al casal de gent gran jugant al bingo fa que Casanovas, G. Ars i Rogers, com a mínim, arrufin el nas. Com ja passava amb Iaia, a l’obra també hi ha, enquadrant l’espai escènic, pantalles de vídeo on es retransmeten tots els elements que Solà -que també firma el disseny audiovisual- anirà enfocant i desgranant amb la càmera. Una disposició que permet al públic no perdre’s cap detall, segui on segui. Un recurs del teatre d’objectes -que cada cop abunda més- que la companyia  ja utilitzava a Ells i jo, o aquella sensació que els arbres et miren, una miniatura detallista -també mèrit de Gallardo- absolutament delicada i que abordava la infantesa. Mambo Projecte conserva, degudament custodiades, les cartes reals que els i les adolescents van escriure a mà (res d’ordinadors!) quan se’ls va convidar a imaginar com seria el seu jo de futur, i que durant l’espectacle, garantint-ne l’anonimat, es mostren i se’n subratllen algunes frases, que impacten per la seva sinceritat. A El Canal van habilitar una taula a la sortida on, qui volgués, podia xafardejar una mica aquesta cal·ligrafia tan testimonial com privada. Part de les missives (fotocòpies, és clar) formen part de l’obra, enrotllades, segellades amb una argolla, i fent de suport de globus d’heli, que s’enlairen erectes amb un suggestiu embolcall plàstic, i que al final composen una imatge molt potent. També les nostres s’afegeixen al conjunt, en una màgica comunió de l’avenir. “No s’ha de deixar de viure encara que et facis gran”, afirma una de les joves, així com la missió de complir els nostres desitjos. “Creiem en el destí? Sí, però en tot moment el pots modificar”. I, sobretot: “no t’oblidis de tot el que hem viscut”. De màximes com aquestes, de collita pròpia o perquè les han sentides a casa, l’espectacle n’és ple. Sospitem que Jovent, com la seva antecessora, serà una proposta de llarg recorregut. De moment, ja tenen bolos tancats (i encara, oficialment, no s’ha estrenat!), de manera que no seria una quimera pensar que el colofó final fos aterrar de nou al Taller de pintura del TNC, com els va passar amb Iaia, que hi va fer temporada. Llavors, a la companyia ja no li calia desmuntar i recollir cada dia l’escenografia ni endur-se la roba bruta a casa després de cada funció per a fer la bugada. Un senzill detall que alleugereix una mica l’existència i que representa el reconeixement a una trajectòria i a una manera de fer. I de ser.   Aquest article es va publicar originàriament a Núvol el 3 de setembre de 2025.