Enmig de l’atapeïda FiraTàrrega, alguns espectacles programats, sorprenentment, evadeixen les multituds, l’aire lliure i el sentiment d’acampada de final d’estiu. Són racons desubicats d’arts en viu que, després d’un dia de cua i sol de justícia, poden arribar a ser un obsequi, com Jovent. Al Poliesportiu Municipal, quan les cames (i l’esquena) fan figa, Mambo Project et convida a entrar en un escenari immersiu, a seure en taules i, costat a costat amb perfectes desconeguts, escriure una carta, ara que se suposa que tens setze anys, al teu jo dels setanta. Qui més qui menys tothom entén l’enunciat i es posa a fer l’exercici de seguida. Serà un joc de rol que s’estendrà fins al final de l’espectacle, en el qual Jordi Font i Nina Solà conduiran a tot l’efímer grup classe a elucubrar sobre el futur. I aquí rau l’efecte. El viatge dècada a dècada de suposar com serem, travessa totes les persones que formem aquest focus grup ficcionat. És un fet, tothom imagina el futur, però cadascú comença la projecció des d’un punt diferent, la seva pròpia vida viscuda fins ara. Per tant, viu el pas del temps, el pas del joc, amb uns ulls o uns altres; que estrany, que bonic, i quina lliçó recordar com t’imaginaves que seria la teva vida amb l’edat que tens avui. I la màgia del teatre esclata quan, dissimulats entre nosaltres, tres intèrprets a la setantena posen cos i veu, mitjançant la tècnica del verbatim, a testimonis de jovent real d’arreu de Catalunya, que han fet aquest, o un taller semblant, de veritat. Jovent, i futur. Potser són les dues paraules més anhelades i temudes a la vegada de la societat actual. Mirar cap al futur és un exercici que necessàriament ens situa a tots i totes en el mateix pla, farcit d’ingenuïtat i expectatives. Per tant, si la guia d’aquest joc teatral es teixeix amb cura i sense cap malícia, es construeix un ecosistema dolç i inusualment romàntic tractant-se d’imaginar el demà. També és cert que hi ajuda, amb sospirs d’alleujament d’uns quants, saber que la participació serà absolutament acompanyada, i el rol del públic, bàsicament d’espectador còmplice. Com en el món mateix i fent gala de les habilitats múltiples de la companyia, els materials físics i els elements digitals conviuen durant tota la peça. Retoladors i paper i multitud d’objectes ens ajuden a transportar-nos al context de taller a l’aula, o de festa amb amistats. Però també ho fan les pantalles i els mòbils gravant, que ens recorden que, en siguem més còmplices o menys, és la manera com mirem el món avui. Tothom, tant adolescents de setze anys com adults fets i drets que durant l’espectacle tenen setze anys. Jovent, a més d’estar molt polida i tenyir-se de veritat i humor a parts iguals, és capaç de situar el públic en un estat emocional molt predisposat des de bon inici. Així, entre l’amabilitat entranyable de qui en té setanta i l’honestedat desacomplexada de qui en té setze, es forma una abraçada tendra i molt ben trobada. El futur, fer-se gran, les pors del pas del temps, esdevenen paraules menys terrorífiques a les mans de Mambo Project.