El director suïs Milo Rau sap crear escenes violentes a escena, reforçat per la imatge cinematogràfica, de forma extremadament crua. Vaig veure “Família” al Temporada alta, una altra història de mort en el si de la família. A “Medea’s kinderen” (Els nens de Medea), partint de l’obra d’Eurípides torna a aquest tema.

Casual inici idèntic al de l’obra “Waterloo” que vam veure en aquesta edició del grec, al teatre poliorama, de Pasqual Alapont i Carles Alberola. Mateixa arrencada.

La forma de presentar i posar en escena l’obra és ben curiosa. 6 nens i un adult, són els actors que la representaran. En pantalla altres actors adults homòlegs els seus personatges. Però són els nens els protagonistes de tot. Són els nens qui diuen el text clàssic, o fragments d’ell. Són els nens qui expliquen l’adaptació i posen en escena la magnífica dramatúrgia de Kaatje De Geest. Són els nens qui assassinen i qui són assassinats. Un final molt, molt gore.

Però fins que no arriba, les paraules dels nens diverteixen per la seva eloqüència, pel nivell intel·lectual de les seves intervencions, però també per la meravellosa interpretació infantil quan toca. I a sobre, canten, toquen el piano i un instrument molt curiós que emet uns sons ben inquietants. Amb grans dosis de coneixements literari-filosòfics-teatrals, l’espectacle aprofita per fer pinzellades com que els tres autors més importants de les tragèdies gregues són Eurípides, Sòfocles i Èsquil. Els actors/nens tenen, entre aquests, les seves preferències, i n’expliquen el perquè. El nen més jove, fervent coneixedor d’Eurípides, el bateja com el pare del thriller psicològic. A Sòfocles el defineixen com a poeta polític i a Èsquil com el que creu en la llei divina, i que només ha estat superat per Beckett.

Característiques totes elles que conflueixen a “Medea’s kinderen”. És sublim l’aposta que siguin els fills de Medea qui expliquen la història. Una història que de bon començament ja sabem com acaba, motiu pel qual un d’ells diu que no caldria anar-la a veure (com qualsevol clàssic que ja coneixem) però que pels actors és divertida o interessant de fer. Quanta raó! I quants clàssics veiem que com a espectadors no s’aguanten, però que els que ens agrada el teatre comprenem que als actors els agrada fer-les.

L’obra transcorre en una comparació entre Medea i casos actuals d’infanticidis. Concretament, el succeït a Bèlgica el 28 de febrer de 2007, quan una mare va matar, degollant-los un a un, els seus cinc fills. Un nen i 4 nenes d’entre 3 i 14 anys. Després va intentar suïcidar-se, però no ho va aconseguir i va deixar un missatge a la porta de casa demanant que es truqués a la policia.

Així doncs, Medea i aquesta mare i, Corint i Ostende com a escenaris depriments, fan un crit a les dones que se senten lligades, atrapades en un entorn familiar que les fa emmalaltir. “No haver nascut és el millor”, diu un dels personatges en un moment donat, frases com aquestes que en veu de nens i nenes fan més mal que si ho fessin adults. Tota l’obra eleva el drama i la comèdia pel fet d’estar interpretat per a nens, i uns nens excloents com a actors. Excel·lents. “El mortal que mai no ha tingut fills sempre superarà en felicitat aquell que n’ha criat”, proclama Medea a la tragèdia d’Eurípides. Una tragèdia que passada pel sedàs de Milo Rau i Kaatje De Geest té reflexions amb mirada femenina. Un crit a les dones, al dolor de les dones, de les mares. A les infidelitats, les agressions rebudes, el menys teniment.

Un espectacle brutal, en tots els sentits de la paraula brutal. Excel·lent i colpidor.