Milo Rau juga amb foc i no es crema. Traslladar el cas de la mare que mata els seus cinc fills amb un repartiment d’intèrprets que no deuen superar els 15 anys per revisar el personatge de Medea té molts riscos. El director suís hi entra des de la informalitat d’una postfunció, una clau metateatral per distanciar la realitat de la canalla (aparentment espontània, però amb unes rèpliques perfectament adaptades) de la tragèdia parricida.

La violència vicària planeja constantment. En periodisme, se sap que és notícia allò que és menys habitual. En teatre, els girs dramàtics juguen a un codi similar. Potser per això a Pols de diamant i a A.K.A donen credibilitat a denúncies falses (que són a bastament, minoritàries). Ara, també Rau s’inspira en l’assassinat múltiple sense una raó aparent, d’una dona. Hi inclou fils de la Medea d’Eurípides (el dramaturg que aporta psicologia als personatges) posterior a Èsquil i Sèneca. Eurípides considera que la mort dels fills com una venjança al seu marti que l’obliga a marxar del país i abandonar els fills. De fet, aquesta mirada planteja si Medea potser preferiria reclamar la meitat del fill que cedir la part genètica que li corresponia en la dispta de les dues mares davan del savi Salomon.

Medea’s kinderen és evidentment un intel·ligent artilugi teatral, que avança els peons per a guanyar l’esglai del públic sempre protegint cada moviment. Hi ha una fusió d’imatges gravades (d’actors adults) amb altres retransmissions de la canalla reproduint el rol. Es fusionen intèrprets per ser un mateix personatge d’alçada, dimensió i intuïció ben diferent. Des de l’aparent postfunció, ja és pauta el color de cada tarannà, amb un deix d’humor. La nena més conceptual, sempre buscant Godot. El nen que vol expressar tot el que sap per meravellar. La jove que calla. El noi distant que s’embadaleix amb el mòbil al primer descuit. O la noia més introvertida que és l’última a sortir de la fitxa per compartir conversa i la primera que vol escapar-se cap a l’hotel. Modera i porta la càmera Peter Seynaeve, l’únic adult que emergeix físicament a escena. El collage és una radiografia que anirà ensenyant diferents relleus, sigui en el conte fantasiós (tipus Joc de trons) o amb la cruesa del fet real a Brussel·les de fa una dècada.

L’espai escènic és set audiovisual alhora. No hi ha racons amagats, perquè la casa és giratòria i ensenya tres angles diferents. Fins al controvertit final. El codi de representació entre simpàtica i èpica, canvia de to en els darrers quadres, quan es desplega la crueltat d’un assassinat multiplicat per cinc. A L’adversari no calia representar res. Ja era prou potent la seva narració. Milo Rau ha decidit, un cop narrat cada crim, d’un en un, que es pugui representar amb tota la cruesa. El silenci es talla amb un ganivet a platea. No es veu en directe, sinó filmat, com si fos una pel·lícula de terror. No hi ha voluntat d’empotinar-se amb la sang, d’exagerar-ho fins a fer-ho còmic. Hi ha la contundència del crim.

Si Carolina Bianchi experimenta una droga per permetre un abús sexual a la primera pat de la trilogia Cadela força (La núvia i el Bona nit Ventafocs), aquí és Rau el que indueix a matar i morir una estona, desconsoladament. Diu la jove que representa Amandine, que pot entendre la seva solitud perquè ella també va patir assetjament a la infància. És un pensament sincer, tot i que ja es veu la desproporció de la causa i el seu efecte. De fet, Quim Àvila va interpretar una terrible venjança per bullying al Ricard de 3r. (en una versió shakesperiana de fort impacte). Milo Rau té l’estrany do de signar una peça despreocupada per mostrar un alt de cinisme més intens que en les seves mirades a la violència amb peces com The Civil wars amb un rerefons molt més documental i realista, però amb una pesantor que, ara, l’ha alliberat de tanta transcendència. El cop final és definitiu igual i ha jugat amb una pàtina molt més possibilista escènicament; hi ha molta saviesa teatral, però queda avaluar si l’acció que s’imbueix a la canalla és constructiva o tortuosa per a ells i si és imprescindible per a l’audiència.