Al director, cineasta i escriptor suís Milo Rau (Berna, 1977) li va la marxa, la marxa de la violència escènica, vull dir. Pel seu currículum el coneixereu: Hate Radio, The Civil Wars, La Reprise. Histoire(s) du théâtre, Five Easy Pieces, obres vistes aquí en els últims anys. Acabat d’arribar del Palau dels Papes del Festival d’Avinyó, després del macro i singular espectacle sobre l’escabrós cas de Gisèle Pelicot, que ha sacsejat la grandeur de França —un espectacle que Milo Rau amenaça de fer també a Barcelona— ha presentat dins el Grec’25 un altre dels seus espectacles de rerefons de violència i terror: «Medea’s Kinderen».

Si el Festival Grec, en comptes de ser un festival eclèctic —i a vegades “avorridet” per segons quin tipus de teatre— fos el festival sanguinari de cinema de genere fantàstic de Sitges, el cineasta Milo Rau s’hi sentiria com un peix a l’aigua, o millor dit, com un tauró a l’aigua!, i els amants del gènere, esclar, també.

Però, atenció!, perquè en aquest espectacle de ressò clàssic, «Medea’s Kinderen», creat per donar la veu a intèrprets joves —sis infants i adolescents en dues companyies alternatives per raons de la llei que regula la feina actoral en menors— hi ha més llegenda mediàtica sobre una pretesa violència que no pas l’escenificació real de la violència escènica perquè el que fa Milo Rau, amb un enorme mestratge de la seva feina, és fusionar les seves dues disciplines, el teatre i el cinema, a partir d’una història tràgica real del 2007, ocorreguda a la ciutat belga flamenca d’Ostende, d’una mare i els seus cinc fills, a qui assassina, i que Milo Rau relaciona amb la història clàssica de Medea.

I, com tantes vegades passa, és més interessant i suggerent el tractament, el registre escènic, els recursos de càmera en directe, les projeccions i, finalment, la interpretació dels sis joves protagonistes, conduïts per un actor adult, que no pas la història real de fons, prou coneguda i que es redueix, doncs, a ser només l’anècdota del muntatge.

Tot comença pel final, és a dir, amb una mena de col·loqui postfunció que l’actor adult —diu que es diu Peter Seynaevei ho recorda diverses vegades— condueix amb els sis intèrprets infants i adolescents. Primer, adreçant-se als espectadors en anglès, tret del “bona nit, Barcelona” de gentilesa en català, degudament aplaudit perquè ja se sap que, els catalans, d’un “bona nit” en català en fem pans. I després en la llengua de l’espectacle, el neerlandès. És en aquest col·loqui on ja es veuen a venir les bones intencions de Milo Rau que sembla que adverteixi: no us amoïneu per la violència que veureu perquè tot és teatre, pur teatre.

El més enriquidor d’aquest col·loqui és la ironia del guió (res d’improvisació, per descomptat). Que els més joves raonin i donin mostres d’alta cultura amb més bons arguments i coneixements de com ho farien alguns adults sempre cau simpàtic. Que deixin anar algunes sentències com per exemple, que qui vulgui fer preguntes des de la platea que faci realment preguntes, no que faci veure que és un setciències, posa el dit a la nafra dels assidus a les intervencions en col·loquis postfunció (no hi ha intervencions ni es preveuen). Que els infants i els adolescents parlin de la violència de la qual han estat víctimes els seus personatges, dibuixa un tul de protecció entre la representació cruel que després vindrà i la sensibilitat que es pugui ferir de l’auditori.

Superat el col·loqui, l’espectacle entra en el seu clímax més esperat. Una escenografia de caseta de conte servirà perquè, a dins, la mare d’Ostende elimini un a un, cadascun dels seus cinc fills. L’actor adult és l’encarregat d’enregistrar i retransmetre cada acció amb la càmera en directe.

A la pantalla, s’han simultanejat abans les imatges d’uns personatges adults relacionats amb el cas real i que, a l’escenari, imiten els joves (un altre recurs cinematografic i teatral més que simpàtic). Abans s’hi ha vist també alguna seqüència amb Medea i el seu marit Jason i la matança d’un drac en clau de conte fantàstic.

I quan l’infanticidi cruel comença, l’auditori l’aguanta corglaçat i en un silenci corprenedor i, curiosament, contràriament del que promociona el director Milo Rau, ni amb desmais, ni atacs d’angoixa ni desercions de sala, almenys pel que es refereix a la meva funció, sobreeixida, per cert, de professionals admiradors del director suís.

La sang de mentida, les ofegades de coixí i les degollacions —tal com va decretar el rei Herodes— entren de ple en una seqüència de prop de vint minuts que no fa res més sinó recordar de què va «Medea’s Kinderen», és a dir, del cas d’Amandine Moreau, pseudònim de la mare belga que va fer un mal matrimoni amb Mounir, que va patir ella i un dels seus fills els abusos del seu pare adoptiu, el Dr. Glass, i que en un atac de desesperació assassina els seus cinc fills intentant finalment un suïcidi frustrat.

El muntatge de Milo Rau té un epíleg, novament, amb les cadires de tisora en clau de col·loqui postfunció i deixant una mínima pausa en silenci, perquè els joves intèrprets es refacin de l’estat emocional, després de l’actuació en directe de les escenes més violentes i encara netejant-se de la sang falsa de tots ells. Una altra manera de deixar clar que la mentida del teatre s’ha acabat i que es torna a la realitat, amb algunes altres intervencions dels joves intèrprets en la línia del col·loqui del pròleg, amb un mínim acompanyament musical d’una de les actrius i amb una de les més joves que interpreta la cançó «Dans les yeux de ma mère», popularitzada pel veterà cantant Arno, un intèrpret belga nascut precisament a la localitat flamenca d’Ostende, escenari dels fets de «Medea’s Kinderen».

Aquest moment melòdic de delicadesa poètica contrasta amb la tragèdia viscuda i la fe prematurament intel·lectual que la joveníssima actriu té en el personatge de Godot, aquell que no arriba mai, i en Samuel Beckett, esclar, que és l’autor que el va crear, i tanca així un espectacle mesuradament breu, només 90 minuts, concís, epidèrmic i tan singular i inclassificable que, a pesar del seu resultat tan esquemàtic, mereix els llargs aplaudiments a peu dret de l’auditori.