No passava pel Festival Grec des del 2018, però enguany Milo Rau arriba per partida doble: diumenge va presentar el film ‘The New Gospel’, protagonitzat per un messies negre que dona veu als migrants explotats; dilluns i dimarts, va vessar gran quantitat de sang falsa a Medea’s Kinderen (Els fills de Medea), un espectacle pertorbador que salta de l’humor a la crueltat sense immutar-se. Afegim que Rau ocupa portades aquests dies per Le Procès Pelicot, macropeça i homenatge a Gisèle Pelicot al Festival d’Avinyó, molt a prop d’on es va produir l’històric judici del cas. Pocs com el director suís combinen el perfil d’artista amb l’activisme, teatre que respira realitat.

Com a Antígona a l’Amazones i Orestes a Mossul, Rau utilitza de nou el rerefons d’una tragèdia clàssica per parlar d’un succés del present: el cas real d’un infanticidi ocorregut a Bèlgica el 2007, una mare que va degollar els seus cinc fills. Fins a arribar al sagnant clímax, el muntatge comença pel final, per un suposat col·loqui postfunció que serveix per relaxar l’ambient, presentar els joves intèrprets i l’únic actor adult, Peter Seynaeve, que exerceix en escena una espècie de tutoria emocional. Rau repeteix la fórmula de Five Easy Pieces (Lliure, 2017), actors infantils per representar l’assassinat de nens, aquesta vegada amb una dramatúrgia més dispersa.

En pantalla gran es projecten vídeos d’actors professionals que s’alternen amb les interpretacions en directe dels joves. Amplificats per càmeres, encarnen indistintament Medea, les víctimes, el pare, l’àvia. La multiplicació de veus i suports confereix a l’obra una densitat estètica de cine en viu que a estones fascina, però sense arribar a commoure pel seu freqüent afany a mostrar l’artifici del llenguatge teatral.

L’al·lusió al cas Moreau –rebatejat amb un pseudònim per evitar el documental– actua més com un mirall que com un veritable intent de comprendre els motius del crim. Així, la dramatúrgia no acaba de trobar una línia clara, ni en el mite clàssic ni en la seva relectura contemporània. L’allargada i explícita escena de la mort dels nens opera entre el sadisme i el morbo sense que arribem a entendre la justificació última de tanta barbàrie.

El més valuós es troba a les esquerdes, en els moments en què els joves surten del personatge i conversen amb Seynaeve sobre la seva pròpia experiència en escena. També quan qüestionen el text, dubten de les seves emocions, citen Beckett i contextualitzen Eurípides. Allà Rau aconsegueix una cosa genuïna: que l’espectador oscil·li, incòmode, entre el que creu veure i el que no pot entendre del tot. La reflexió final no és el crim de Medea, sinó l’horror i la catarsi que el mite planteja encara avui.

LLEGEIX LA CRÍTICA ORIGINAL A ‘EL PERIÓDICO’