Quin és el vostre autor de tragèdies gregues preferit? I ara no em digueu que la pregunta és massa sofisticada i respondre-la està fora del vostre abast , perquè si un grapat de criatures poden donar-li resposta des d’un escenari, segur que vosaltres també podeu fer-ho des d’on us trobeu. Les criatures en qüestió, són els nens i les nenes de diferents edats que protagonitzen aquest magnífic nou muntatge de Milo Rau dedicat als fills de les Medees de l’antiguitat i als fills de les Medees d’ara mateix.

Un muntatge que, d’altra banda, ve a connectar molt i molt amb l’admirable “Five Easy Pieces” vist al Lliure de Gràcia fa poc mes de vuit anys. Llavors, els cinc nens protagonistes es posaven sota la pell d’una colla de personatges relacionats amb el terrible cas del pedòfil violador i assassí de criatures Marc Dutroux, mentre Rau aprofitava aquella sacsejadora representació interpretada per actors i actrius amb la mateixa edat que les víctimes per dibuixar alhora paral·lelament un depriment retrat de la societat belga al llarg de les darreres dècades.

I és que , tal i com explicava també llavors Rau, per a ell cal buscar sempre “els moments més traumàtics i tràgics tant dels individus com del països, perquè son precisament aquests moments els que més ens canvien i més ens afecten”. Una afirmació que es complementa amb les que ha fet aquests dies a Barcelona arrel de l’estrena al Grec d’aquest espectacle, i de la presentació a la Filmoteca del seu film “The New Gospel” .

Per cert, un apart. Aquest Nou Evangeli està protagonitzat per una colla de migrants africans que mal viuen i treballen en condicions sovint infrahumanes al Sud d’Itàlia . I que exposen les seves reivindicacions tot alternant-les amb la representació de passatges evangèlics. I la pel·lícula està en gran part filmada als mateixos indrets pels quals Pier Paolo Pasolini va filmar l’esplèndida “L’evangeli segons Mateu”. Però la connexió amb Pasolini es fa extensible alhora a l’espectacle ara presentat al Festival Grec: cal recordar que aquell PPP que tant va reflexionar també sobre la violència individual i/o estatal, i que va acabar morint de la forma més violenta imaginable, va filmar una molt potent “Medea” protagonitzada per Maria Callas que sembla ser és molt admirada també pel mateix Rau.

La violència obsessiona Rau “perquè no l’entenc ”. Però , com ja va quedar clar en la seva carta de presentació a casa nostra (“Hate Radio”) i com ha vingut reafirmant en cadascuna de les seves visites, Rau segueix fent esforços per entendre-la, amb la convicció que només així es pot produir el canvi al voltant d’ella. Com ha dit també aquests dies, “la catarsi arriba mitjançant la violència”. I representar-la gràficament enlloc de limitar-se a parlar d’ella, sempre resulta segons Rau la més radical forma de propiciar aquesta catarsi.

Però tornem a la pregunta inicial, la que es referia al vostre tràgic grec preferit. Ja sabeu que Nietzsche , tal i com va deixar escrit a “ L’origen de la tragèdia” , li tenia certa mania a Eurípides, a qui culpava precisament d’haver-se carregat l’essència dionisíaca de la tragèdia tot omplint-la de raciocini i càrrega psicològica. Però entre les criatures que interpreten aquest mix entre la tragèdia que li va dedicar a Medea ( i val a dir que Eurípides va ser el primer autor que li va atribuir a la bruixa estrangera els assassinats dels fills) i la terrible història real (encara que a l’espectacle s’utilitzi un nom fictici) de l’infanticida belga que l’any 2007 va matar els seus cinc fills abans de lliurar-se a la policia tot confessant que havia fet una cosa terrible , hi han opinions contrastades.

Mentre entre els joves intèrprets hi ha qui s’inclina per l’afinat retrat psicològic d’aquest autor de “Medea” que passava molt dels déus a les seves obres (només a “Les bacants” se’n recorda de Dionís , com ens recordava alhora recentment Albert Arribas), també hi ha qui opta pel pes que la llei divina mostra al teatre d’Èsquil . I com aquestes criatures semblen haver rebut un curs accelerat sobre la tragèdia impartit per Rau, una d’elles s’aventura fins i tot a crear un link de connexió amb Samuel Beckett i el seu teatre de l’absurd que no ho és, , tot fent present l’eterna absència d’un tal Godot, de qui sempre esperem la visita que mai no es produeix. I vet aquí un important punt d’inflexió/reflexió.

Rau inicia la seva proposta amb els llums de sala encara oberts i el teló encara abaixat. Davant d’aquest teló ens hi trobem un grapat de cadires buides que s’aniran omplint amb els intèrprets de l’espectacle. Entre ells, l’únic adult major d’edat del muntatge, l’actor Peter Seynaeve, que també oficiarà com a moderador del petit debat intern sobre l’espectacle que precedeix a la representació, tot i formar evidentment part ja d’ella. És aquí on, en un to ben distés i ple d’humor per tal que quedi clar que no seu en aquestes cadires cap criatura traumatitzada, els intèrprets (tret d’aquell noi que només està pendent del seu mòbil i al qual cal arrancar-li les paraules) deixaran anar amb entusiasme els seus comentaris , tant sobre la visió que tenen sobre això del teatre ,com sobre les raons que porten Medea ( la d’abans i la d’ara) a cometre els seus crims.

Però quan arribi el tram final, aquell que segueix a l’escenificació dels cinc assassinats de la Medea moderna- una escenificació representada amb tots els seus ets i uts sagnants- , tornarà a aparèixer el nom de Godot . I juntament amb ell, apareixerà la pregunta terrible a la qual potser no pot donar resposta cap catarsi: i sí, més enllà de les raons lògiques i els arguments polítics, socials i psicològics que intenten donar-li explicació raonable al que ens pot semblar el més inversemblant dels crims, el que hi ha realment és l’efecte demolidor que provoca la consciencia que tenim els humans sobre la nostra finitud i sobre la finitud de totes les generacions que ens succeiran ?

Rau , aquest cop, sembla voler apuntar també una mica cap aquí, com ho feia alhora a l’anterior “Familie””. Qui veies l’espectacle al Temporada Alta 2023 , recordarà que allà s’escenificava pas a pas l’últim sopar i el posterior suïcidi col·lectiu ( o cal parlar també d’assassinat, pel que fa als menors de la casa?) d’una família benestant integrada per un matrimoni amb dos fills .Un cas que l’any 2007 va commocionar la població de Calais. Pel qual no es va poder trobar altra explicació que una simple nota amb les paraules “Ens hem equivocat” escrites en ella. I que a l’espectacle era interpretat per una altra família real.

Potser aquella mort absurda es derivava de l’absurd que suposa seguir esperant Godot. Però ni aquell “potser” ni tots els “potser” que ens surtin al pas intentant trobar-li sentit als assassinats de Medea ens aportaran les respostes tranquil·litzadores que sempre esperem quan ens trobem davant d’allò que no sembla tenir explicació possible. En aquest sentit , potser també no es pugui fer altra cosa que visualitzar l’horror , convertint fins i tot l’alegre actor protector, en Peter , en còmplice de l’acte.

Abans d’ell, Rau introdueix un molt acurat fragment en el qual conflueixen les imatges filmades que evoquen l’origen del vincle entre Medea i Jason , i aquelles altres que , per parlar de la Medea contemporània, juxtaposen les imatges i les veus d’uns actors ja grans amb les imatges i les veus d’uns actors encara en edat  escolar, per molt ensinistrats que els tingui Rau. Vet aquí un altre inquietant confluència: la de la vellesa cap a la qual enfilen els rostres més juvenils, tret que un imprevist (un infanticidi, posem pel cas) els impedeixi arribar a l’edat adulta.

Dit tot això, diria alhora que, al capi a la fi, les imatges dels crims que sembla ser han provocat algun que altra lipotímia al seu pas, no resulten ni de lluny tan esgarrifoses com tot allò altre ple d’incerteses que les envolta. I aquí, incloc la seguretat amb la qual nens i nenes responen a les preguntes d’en Peter al llarg del pròleg, abans que l’epíleg del conte sinistre s’acomiadi de nosaltres amb una preciosa cançó plena alhora d’inquietant melangia. Aquests nens i aquestes nenes es troben a les portes d’un futur que es fa present abans que hagis escrit o pronunciat la paraula. Rau, servint-se del seu magistral domini d’un llenguatge escènic amb identitat pròpia, transmet tranquil·litat a les seves criatures mentre les fa representar la seva pròpia extinció. Però a nosaltres, els més crescudets, ens deixa tan neguitosos com admirats.