Increïble , però cert, i gairebé inaudit als nostres escenaris: no han passat ni deu mesos entre l’estrena al prestigiós Royal Court londinenc d’aquesta sensacional  primera obra teatral  (un debut gegantesc, si em permeteu la broma fàcil) de Mark Rosenblatt  i la seva arribada al no menys prestigiós i molt nostrat Teatre Romea. El  català esdevé així alhora  la segona llengua d’un text que, des de aquella estrena el setembre de 2024, s’ha convertit ja en l’obra més aclamada i premiada del més recent teatre britànic; ara mateix segueix representant-se amb èxit aclaparador al Harold Pinter Theatre. Una obra que  sembla tenir ja assegurada el seu salt a Broadway ;  això, si l’administració Trump no comença a posar-li aranzels teatrals impossibles per tal de boicotejar-la. I una obra  que ve a connectar de forma ben punyent amb una tremendament  dolorosa actualitat que, de forma també ben  lamentable, porta dècades sent massa actual.

Cal doncs en primer lloc felicitar-se per la celeritat d’aquesta arribada, i agrair-la a qui l’ha fet possible. De  la mateixa manera que fa uns pocs mesos calia felicitar-se i sentir agraïment per l’estrena al Lliure de “L’herència” , un altre títol imprescindible de la dramatúrgia anglosaxona contemporània la direcció del qual, per cert,  casualment i potser significativament, va recaure en el mateix Josep Maria Mestres que ara dirigeix amb talentosa i mil·limètrica precisió aquesta magnífica i tensa trobada a la casa en obres de Roald  Dahl.

Doncs, ja  que hem entrat a la casa de Dahl i ens passarem en ella les properes gairebé tres hores de fascinant representació, fem-li un cop d’ull a un espai recreat amb naturalista  habilitat per Seastià Brosa. En aquesta casa de camp coneguda com Gypsy  House que a l’escenari se’ns presenta plena de plàstics, bastides i sorolls perquè es troba en procés de reforma total , hi resideix l’autor de “Matilda” , “James i el préssec gegant” o ·”Charlie i la fàbrica de xocolata” des del 1954; des que la va comprar fa a la vora tres dècades ( l’acció de l’obra es situa un dia d’estiu del 1983) amb la seva dona , la cèlebre actriu Patricia Neal. I aquí, aquest  gegant literari dotat també de gegantesca estatura física , ha viscut algunes de les  seves més doloroses tragèdies.

D’una banda, la mort  al set anys de la seva filla Olivia per culpa d’una encefalitis. Una  mort que va portat a que Dalh es tanqués més que mai i en companyia de la depressió a la cabana en la qual acostumava a escriure tots  els seus llibres. I  d’altra banda,  aquí va ser també on Dalh va ajudar la Patricia a superar les molt greus seqüeles dels tres aneurismes cerebrals que va patir, i que la van deixar en un estat gairebé vegetatiu durant molt de temps. Val a dir que aquesta és una informació addicional que passa un xic  de puntetes pel text.Però que al llarg de l’espectacle , agafa alhora una significativa funció complementària que li dóna encara més sentit a les reaccions i accions de Dahl. Un Dahl que , tot escrivint l’incendiaria crítica d’un llibre, ha deixat ben clara (massa clara?)  la seva postura sobre l’estat d’Israel i sobre  la genocida forma amb la qual  s’ha comportat tot envaint el Líban.

S’ha convertit Dahl (potser ja ho era?) en un radical antisemita? Pitjor encara: ha derivat tot plegat en fer d’ell un enemic del poble jueu en el seu conjunt? Malgrat que les imatges obtingudes al Líban resulten d’una crueltat extrema, justifica aquest brutal comportament de l’exercit israelita uns comentaris com els que ha deixat anar l’autor sense cap mena d’autocensura  en la seva recessió d’un llibre que mostrava el salvatge  resultat de l’ofensiva?

Per deixar-ho del tot clar, cal dir que Rosenblatt va acabar d’escriure la seva obra un mes abans de l 7  d’octubre del 2023. Però establir paral·lelismes, resulta del tot inevitable. I encara ve a empitjorar les coses , perquè ve a senyalar unes nefastes constants en determinades pautes de comportament. Malgrat tot, no haurà traspassat Dahl una línia vermella intolerable que oblida de forma no menys intolerable el patiment d’un poble sempre perseguit , el qual feia no res s’havia convertit en víctima de la més intolerable barbaritat practicada al llarg del segle XX, del més inversemblant holocaust de la història de la humanitat?

I ara, mirem-ho tot des d’una altra perspectiva diguem que més comercial. I preguntem-nos, com ho fan  les editorials que publiquen els seus llibres, de quina manera aquestes opinions i les contundents respostes que ja han començat  a rebre, poden fer caure en picat les vendes d’uns volums  que són devorats amb ànsia per infants i no tan infants d’arreu el món. No seria oportú oferir a temps una disculpa capaç de desactivar les repercussions a les quals poden donar peu les paraules de l’autor?. Més encara si tenim en compte que aquest es troba a punt de publicar un nou llibre titulat “The Witches”.

Aquest és el paisatge dramatúrgic  en el qual Rosenblatt situa la trobada fictícia que ha imaginat , tot partint d’unes paraules ( les que va deixar dites Dahl) i uns fets ( la reacció  de visceral rebuig que aquestes paraules van provocar en determinats sectors de la societat) ben reals. Però alhora, barrejant personatges també reals com ara la Felicity (Victòria Pagès) , la futura segona esposa de Dahl i  amant seva des de feia onze anys ,  o en Tom Maschler (Pep Planas)  , el seu bon amic i editor anglès,  amb un d’inventat que porta el nom de Jessie Stone. Ella és la dona (tan jueva com el mateix Tom, però situada a un nivell ben diferent pel que fa a la seva posició envers l’estat d’Israel)  que l’agencia nord-americana que gestiona les publicacions de Dahl ha enviat cap a Anglaterra per a que actuï  com a mediadora. I serà precisament el posicionament adoptat per la Jessie, el que faci que la reunió acabi prenent una incandescent deriva.

Rossenblatt inicia la seva obra justament quan Dahl es troba revisant les il·lustracions que Quentin Blake ha creat per a “The Witches”, un llibre que d’altra banda no va estar tampoc exempt de polèmica, tant pel fet que en ell les bruixes es presenten sota una aparença diguem-ne que molt quotidianament normalitzada, com per l’extrema crueltat de la que són objecte les criatures convertides en víctimes seves. Val a dir que Dahl havia patit aquesta mateixa crueltat als internats en els quals havia passat part de la seva infància. I que els seus contes, en van sempre plens de de nens i nenes sovint solitaris , condemnats a rebre pals físics i emocionals per bona part dels adults que son al seu voltant.

I mentre revisa els dibuixos de Blake (amb qui Dahl va mantenir durant força temps una relació ben complicada, fins que una visita a Gypsy House va fer néixer l’amistat ), la gestualitat neguitosa i burleta i les mirades  de Josep Maria Pou  ja ens van advertint que som davant una portentosa interpretació enfrontada a un ben difícil repte. I és que amb una personalitat com la de Dahl, no caben ni les  sortides fàcils  ni els comportaments unívocs.

Dahl és un imponent gegant ferit el cos del qual pateix constants dolors però no perd mai la mena d’envergadura que imposa respecte a tothom qui és a prop seu. Però és alhora ( i més d’un cop ha de sentir com el defineixen així) una criatura sovint tan plena de pors com els personatges que ha creat i sovint també capaç  d’encobrir aquestes pors darrera una expressió ben enrabiada. Intel·ligent, reflexiu , burleta, prepotent, impulsiu, intolerant, ple de compassió i humanitat , ple de rancor, ple de raó, gens raonable segons com vagin les coses, fort, feble, irònic fins el sarcasme. Totalment lúcid. Completament susceptible de perdre la lucidesa en un moment d’irritada bogeria.

La interpretació de Pou s’obre com un ventall per tal de donar-li cabuda a totes aquestes complexitats. Per tal de construir escènicament un personatge amb el posicionament del qual sovint resulta difícil no estar d’acord, però amb les formes del qual pots estar de vegades totalment en desacord. En qualsevol cas, seria injust no deixar constància que l’escriptura de Rossenblatt té  tanta cura de la resta de personatges que l’acompanyen com del gran protagonista del text. Quelcom que es fa del  tot notori en el cas de la Jessie, estupendament defensada per una Clàudia Benito que es fa seu el rotund monòleg del final del primer acte amb tanta força, que fins i tot Dahl es queda davant d’ella sense paraules. L’autor li té reservat també un gran paper al Tom Maschler de Pepe Planas , un actor que després d’haver sabut donar-li la rèplica al Voltaire de Flotats, demostra de nou aquí anar sobrat de fusta per enfrontar-se als més rotunds monstres escènics.

Això, mentre Victòria Pagès transmet amb mesurada delicadesa el difícil equilibri que ha de mantenir la Felicity al bell mig d’un combat dialèctic sempre situat al llindar de perdre les bones formes dialèctiques. Però és que l’autor, que abans de posar-se a escriure acumulava ja una llarga experiència com a director, i que de tant dirigir a altres mestres ha sabut com  construir una dramatúrgia magistral, no descuida tampoc a les persones que estan al servei de la casa. I els hi reserva al vell jardiner (Jep Barceló) i a la jove cuinera ( Aida Llop) uns moments de lluïment que resulten alhora ben reveladors de les decisions que està prenent Dahl.

Tot plegat fa d’aquest “Gegant” una mostra modèlica d’aquell gran teatre de text que, per cert, abunda força a l’escena anglosaxona. Un teatre de text que mesura el relleu que li correspon a cada personatge per tal que cap d’ells resti a l’ombra i tots ells facin ben visible el sentit que té la seva presencia  en el conjunt de l’obra. Que equilibra , com passa en aquest  cas ,l’acció dramàtica amb  la ràfegues d’humor. Que obre debat i mostra conflicte polític sense caure mai en la demagògia , prenent posicions però no ridiculitzant mai la posició de l’altre quan aquesta està sòlidament argumentada. Que convida al debat de debò i se n’oblida de la consigna. L’arribada d’aquest gegant , i el ritme precís que Mestres sap imprimir-li a cadascuna de les seves passes, en té molt d’esdeveniment escènic.