Compleix les altes expectatives sobradament. Gegant és una proposta de teatre convencional que remou per uns personatges que juguen a dominar el discurs de l’altre, un joc d’escacs britànic que navega entre la formalitat i el despropòsit. L’obra aprofita un fet real per ficcionar el conflicte a escena. L’escriptor popular i venerat Roald Dahl pública una ressenya incendiària en contra d’Israel i els jueus per l’atac al Líban al 1983. El comentari guanya una dimensió desmesurada per la firma de l’autor. Escandalitza el poble israelià que es planteja boicotejar la sortida del seu nou llibre Les bruixes. La reunió pretén que l’autor es disculpi per la rotunditat i la generalització de les acusacions, extrem que Dahl, defensor dels indefensos com la canalla palestina, no considera necessari. Sota de la pugna sobre l’artista i la seva obra hi ha la reflexió de com, lluny de les opinions personals d’un malcarat Dahl, hi ha un contista sensible, original, compromès que edifica la ment dels infants.

Entre un autor de best-sellers infantil i juvenil,  l’editor esmunyedís britànic i l’editora americana, que no cedeix a res que afecti la seva ideologia i als interessos econòmics de l’editorial, hi ha una conversa d’alta intensitat. El bàlsam de la nova dona de Roald Dahl, del jardiner i de la bondat de la serventa provaran de destensar el terratrèmol. La direcció de Josep Maria Mestres (L’herència), en una escenografia naturalista aconsegueix mesurar la magnitud de l’escàndol a partir de les mirades dels que no intervenen directament al duel dialèctic. Els actors estan amatents des dels seus personatges en el moment d’escolta i de reconèixer que els ànims s’escalfen i no es poden frenar, sense un tall brusc a la conversa explosiva, i que encara la pot fer dinamitar abans. Seguir les escoltes de les terceres persones (més enllà de l’antagònic a qui es refereix qui el parla) és una de les delícies del muntatge, sobretot a la primera part.

L’obra compta amb un repartiment potent. A part de Josep Maria Pou (Moby Dick), que commou com a escriptor que salta de la intimitat a l’estirabot i demostra tenir molta agilitat als seus 80 anys, Pep Planas (Voltaire/ Rousseau. La disputa) mostra una fleumàtica actitud per capejar el temporal d’un caràcter bipolar de l’autor. Clàudia Benito (Tots eren fills meus) guarda molts bons trumfos procurant convèncer i cap al final no perdre la dignitat encara que li pugui anar el lloc de feina. Victòria Pagès (que ja compartia escena amb Pou a El pare) és una assessora i amant a punt de casar-se amb un famós capriciós però encantador, per moments. Aida Llop (Amèrica) mostra els vessants més frescos, d’una ingènua bondat que potser, al final, acabarà esclatant per la cruel opinió del protagonista. Finalment, Jep Barceló és un jardiner company de guerra, que no qüestiona en res l’autor: Sap ser sensible per les pèrdues i es desentén de l’agror perquè només li preocupa l’estat del jardí.

Potser l’única pega que es pot criticar al text de Mark Rosenblat, en un muntatge molt ben plantejat i resolt és que la millor esgrima es troba al final del primer acte. I que, en el segon, hi ha la intriga per saber com es resoldrà el conflicte i alguns instants sensible, de llepar-se les ferides. El director anglès, reconvertit a dramaturg, celebra la posada en escena al Romea, la primera producció que no es fa en llengua anglesa. De fet, la primera producció que havia sortit de Londres, des de la seva estrena, a la tardor passada. Josep Maria Pou perseguia Gegant, des que en va tenir coneixement de la intenció del muntatge. L’obra, que s’ha estrenat fa pocs mesos a Londres, ja té una producció en català a Barcelona. El text del director (que debuta d’autor)… és el primer cop que prova la reacció del públic amb un espectacle que no es representa en anglès. La dramatúrgia contemporània catalana està de moda a Europa. Però això no impedeix que les productores catalanes deixin d’estar amatents a les novetats a la cartellera europea.