No és un biopic, però ho podria ser. Sí que el personatge és l’escriptor Roald Dahl, però podria ser un altre, fins i tot anònim, i l’interès del debat de l’obra «Gegant», del jove autor anglès Mark Rosenblatt, seria el mateix perquè l’autèntic protagonista d’aquesta obra, ni que ho sembli, no és Roald Dahl sinó l’etern conflicte obert entre Israel i els seus contraris i la controvèrsia que les seves accions polítiques i militars genera als ulls del món.

El muntatge, la primera versió que es fa fora del Regne Unit després de l’èxit a partir de l’estrena la tardor del 2024 amb tres premis Olivier, se situa en una tarda estiuenca de l’any 1983, enmig del conflicte de l’atac d’Israel al Líban i el ressò d’una de les seves matances. Però també aquí es podria dir que la qüestió de fons no és només intemporal sinó que, en aquests moments, s’insereix directament en el conflicte obert entre Israel i els palestins de Gaza —hi hauríem d’afegir també l’atac a l’Iran— i en els milers de morts que la seva invasió a la Franja ha provocat com a reacció, això sí, a l’atac i segrest terrorista de Hamàs del 7 d’octubre del 2023.

Mark Rosenblatt fa una especulació literària basada en fets reals sobre un fet anecdòtic en la immensa obra literària de Roald Dahl: les reaccions a una ressenya o crítica publicada per ell sobre el relat «God Cried (Déu va plorar)», de Tony Clifton, arran del setge de Beirut oest per l’exèrcit israelià durant la guerra del Líban del 1982. Roald Dahl hi deia, entre altres declaracions: “No sóc antisemita. Estic contra Israel”. I hi rebla el clau culpant tots els jueus de les dèries bel·licistes del govern d’Israel.

Que Roald Dahl no tenia res d’antisemita és evident. Que alguns passatges de les seves obres poden desprendre opcions racistes o de moral superior, també. Però una cosa és l’autor i una altra, els personatges. El seu editor o el seu agent eren precisament jueus. I hi ha testimonis de la seva bona relació amb altres membres de la comunitat jueva al llarg de la seva vida. Però el ressò del seu article i unes declaracions posteriors a un periodista van encendre el foc fins a tal punt que l’editorial que li publicava els seus llibres als Estats Units i el seu propi editor anglès es temen que la censura del boca-orella —aleshores no hi havia encara les xarxes incendiàries— perjudicaria la difusió i la distribució de la seva obra.

El dramaturg Mark Rosenblatt penetra en aquesta moment de Roald Dahl i s’imagina una trobada amb l’escriptor i el seu editor anglès i la cap de vendes de l’editorial nord-americana. No sé si els hereus de Roald Dahl deuen estar gaire satisfets amb el retrat que es fa de l’escriptor, que vol ser realista pel que fa a la seva sornegueria —malgrat que és coneguda la seva bona disposició amb els lectors i sobretot els lectors joves— tot i que potser cal admetre que allò que més s’acosta a la realitat és l’alçada —diuen que feia gairebé 2 metres 1,98 per ser més exactes—, una alçada que a l’actor Josep Maria Pou —que ha confessat que fa 1,95— no li costa gens d’arribar-hi.

En tot cas, sembla que els responsables dels drets, les fundacions i institucions que conserven el llegat de Roald Dahl (Llandaf, Cardiff, Regne Unit, 1916 – Odford, Regne Unit, 1990) han estat prou prudents per no provocar un escàndol públic ni demanar responsabilitats. Potser perquè en el fons pensen que més val que parlin del seu representat ni que no en parlin gaire bé.

El que fa Mark Rosenblatt i el que fan també els espectadors en aquesta obra és mirar Roald Dahl a través de l’espiell del gegant. I, a dins de la carcassa, s’hi veu l’escriptor quan tenia 67 anys —va morir set anys després, el 1990, a causa d’una anèmia que li afectar la sang—; se’l veu quan passa per una etapa convulsa: una salut una mica atrotinada, el divorci definitiu de la seva primera dona, l’actriu Patricia Neal, amb qui va conviure trenta anys i va tenir cinc fills; la seva amant durant 11 anys, Felicity Crossland, amb qui és a punt de casar-se; l’enrenou de la rehabilitació de la casa i el jardi de Roald Dahl, perquè Felicity és dissenyadora d’interiors; el daltabaix de l’article polèmic; la publicació de la seva novel·la «Les bruixes» i les pressions editorials perquè es disculpi d’allò que ha escrit sobre els jueus.

En aquest context, el moll de l’os de l’obra de Mark Rosenblatt s’estructura en dues parts —en total dues hores i quart més un entreacte— i que acaba convertint-se, sobretot, en un tête-à-tête entre Roald Dahl i la cap de vendes de l’editorial nord-americana d’origen jueu i practicant, Jessie Stone —un personatge de ficció que fa de contrapunt a l’argumentació de Roald Dahl.

Que enmig del discurs s’hi senti parlar de Quentin Blake (Sidcup, Regne Unit, 1932), lil·lustrador de la majoria dels llibres de Roald Dahl, que es facin referències a «Charlie i la fàbrica de xocolata», «Els Culdolla», «El gran gegant amic», «James i el préssec gegant» o «Les bruixes», tot obres conegudes pels lectors i, si no, per les que han tingut adaptació cinematogràfica, ajuda a empatitzar l’auditori amb el personatge.

Però el que realment agafa força és el pes del debat i la confrontació que Roald Dahl —la consciència del món ni que sigui en veu baixa— fa amb la jueva nord-americana Jessie Stone sobre el que ell pensa d’Israel i del silenci dels jueus sobre el que fan. Ajuda, esclar, la versió catalana de Joan Sellent, que juga sempre amb el valor de l’estàndard i el col·loquial —malgrat que sorprèn la tirada d’alguns antipàtics “putos” en una ambientació dels anys vuitanta— i la direcció de Josep Maria Mestres, que treu molt de profit d’una ambientació rònega i en construcció, però com que és escenogràfica no exigeix casc de protecció.

L’actor Josep Maria Pou fa un Roald Dahl molt creïble —no només per l’alçada— sinó per la gestualitat, les expressions sense fre i sense pèls a la llengua i, en el fons, per l’aura de sinceritat que imprimeix en el personatge. Aquells que tenien Roald Dahl com a mite i se l’imaginaven més afable, que s’abstinguin de veure l’obra.

En aquesta ocasió el seu espàrring principal és l’actriu Clàudia Benito, en el personatge de ficció de Jessica Stone, amb una interpretació que rellueix sense cap trencadís i que esclata en un minimonòleg brillantíssim quan rebat algunes de les afirmacions de Roald Dahl en el seu article. Amunt i amunt, com aquella formiga que vol vèncer el gegant.

Quan una obra té una pujada com aquesta, abans de l’entreacte, s’espera que, a la tornada, el to encara s’elevarà més. Però no, això no és el que passa amb «Gegant» sinó que la segona part —més planera— es limita a mantenir la incògnita sobre quina serà la reacció de l’escriptor Roald Dahl davant la polèmica i les amenaces que ha rebut: ¿Demanarà públicament disculpes pel que ha escrit? ¿Es retractarà d’alguna de les seves invectives? ¿Farà un comunicat per apaivagar els que potser ja volen boicotejar la seva obra?

I enmig d’aquesta incògnita —el desenllaç de la qual em guardaré prou de desvelar i que els espectadors tenen la garantia que coneixeran abans del fosc final—, la tornada de la segona part serveix per confrontar Roald Dahl, el gegant, amb les persones més senzilles que té al seu voltant: el jardiner, Wally Saunders (que interpreta l’actor Jep Barceló), i la serventa, Hallie (que interpreta l’actriu Aida Llop).

Són dos personatges secundaris, però que acaben influint més en la decisió final que no pas els que haurien d’aconsellar-lo o s’hauria d’escoltar: l’editor Tom Maschler (que recupera novament l’actor Pep Planas a l’escenari després del seu matx amb Josep Maria Flotats a «La disputa. Voltaire-Rousseau», al mateix escenari) i la dissenyora i amant Felicity Crossland (l’actriu Victòria Pagès), els dos, per qüestions de guió, més discrets del que es podria esperar, malgrat que són també el contrapès a una reflexió sobre si cal separar l’obra del personatge o si l’onada de censura moderna té alguna justificació davant d’una obra tan gegantina com la de Roald Dahl.