Tot i no formar part de la programació del Grec, l’altre espectacle de dansa que he vist aquests dies és Hammer del coreògraf suec Alexander Ekman amb la GöteborgsOperans al Gran Teatre del Liceu. En aquest cas, la contemporaneïtat quedava en mera pretensió, que de tan actual, no ens deia res substancial del nostre temps, res que no sabéssim des de fa estona, però tampoc res que ens aportés cap mirada nova i original sobre la societat occidental capitalista. A parer meu, Hammer és la demostració que no n’hi ha prou amb tenir un bon i gran elenc de ballarins ni un gran pressupost per fer un bon espectacle, sinó que la recepta de l’art és molt més complexa. Però aquesta no va semblar l’opinió del públic del Liceu, que van rebre amb entusiasme la proposta de cap a peus.

L’espectacle, com s’anuncia en la sinopsi, planteja dues escenes (en dues parts amb entreacte), dos mons contraposats: un de flors de violes, on tothom es respecta, s’estima i col·labora, i un altre ple d’individualisme, selfies i competitivitat. El primer representa el bo i millor dels anys 1960, mentre la segona part representa l’actualitat. El primer problema de l’espectacle apareix amb el seu llenguatge escènic, extremadament literal, que per representar una suposada utopia altruista no ens planteja més que vestuaris de colors, ballarins i ballarines que salten d’un costat a l’altre amb entusiasme i un cercle gegant de persones que es passen els uns als altres uns maons de porexpan (estic segura que el pressupost donava per alguna cosa més elaborada). Aquest cercle gegant havia de funcionar com a “metàfora” (per no dir representació) de la cooperació i el treball en equip, amb el “gran” resultat de no fer res més que passar-se els maons l’un a l’altre, sense construir absolutament res. Gran metàfora (aquesta sí) de la insubstancialitat de la “metàfora” mateixa de la cooperació. Aquesta situació havia de tenir el seu correlat en la segona part, per tant, es plantejava l’escena contrària, en què cadascú apilava els maons per separat, fins a l’absurd de construir piles de maons que cauen per tot arreu. Seria molt temptador donar-vos més exemples d’aquest tipus de “poètica”, però prefereixo deixar-ho aquí i que qui hagi vist l’espectacle, pugui extrapolar aquest exemple dels maons a moltes altres situacions de l’espectacle.

A més de la superficialitat del llenguatge i la dramatúrgia, a mesura que avançava l’espectacle, es revelava el problema fonamental: no només es tractava d’un plantejament dramatúrgic insubstancial, sinó que partia d’una anàlisi de la societat encara més superficial –fins i tot, moralista–, en què la utopia hippie és allò desitjable, mentre que la distopia de l’individualisme, les xarxes socials i les operacions d’estètica són el dimoni escuat. En les xarxes socials i les operacions d’estètica no hi entraré, però en el cas del hippisme –anunciat per la sinopsi com a descripció de la primera part: “una comunitat harmoniosa [que] comparteix un estil de vida altruista inspirat en l’era hippie”–, ja no només es parteix d’un plantejament reduccionista, sinó del tot erroni i distorsionat. El moviment hippie justament va ser un moviment del tot polític, en tant que pacifista –en aquell moment, contra la Guerra del Vietnam–, anticonsumista i contracultural; res més lluny de l’altruisme buit, l’harmonia banal i l’amor hedonista que es planteja a la primera part de Hammer. Que la cultura general hagi caricaturitzat el hippisme és una cosa gens positiva, però que ho faci l’art –i justament el més burgès– és encara pitjor.

Per no acabar amb tant mal sabor de boca, us diré algunes coses que potser si valien la pena de l’espectacle, com el pròleg i l’epíleg, en què tot l’elenc dels vint-i-set ballarins i ballarines, amb culots i tops de color carn –de tots els colors carn possibles–, caminaven a l’uníson, mostra de la humanitat subjacent i universal que ens fa a tots iguals. De fet, la qüestió del ritme és un altre dels punts interessants de l’espectacle, ja que en tot moment els intèrprets seguien un ritme del tot impossible de comptar amb la música –almenys per mi. Finalment, el moment que segurament haurà transcendit més de l’espectacle és quan els intèrprets travessen el pati de butaques, s’hi queden drets per sobre del públic, i acaben demanant que els facin fotografies i vídeos, exhibint-se, fins que embogeixen per l’atenció del flaix; tornen a l’escenari, es treuen el vestuari de colors, i amb llanternes (flaix dels mòbils) s’il·luminen entre ells mentre ballen eròticament –de nou, amb un plantejament del tot moralista. L’interessant d’aquesta escena és que el públic els fa fotografies i els grava amb total entusiasme, fins que queda estupefacte per la ironia de la situació quan s’adona que en realitat ens assenyala directament a tots.

L’espectacle vol ser un reflex de la societat actual i fer “una crida a la reflexió”. Però no hi ha reflexió possible sense distanciament, sense superar les pretensions de l’actualitat. La pretensió de Hammer el fa totalment miop a la realitat del temps present, incapaç d’anar més enllà de reduccionismes i caricatures d’un món infinitament més complex.