Riu-te tu dels espectacles que presumeixen d’enderrocar la quarta paret pel simple fet que els seus intèrprets es dirigeixen a nosaltres, els espectadors, com si ens coneguessin de tota la vida. Ara mateix, si algú vol saber què significa de debò i de forma literal saltar-se la quarta paret , té que enfilar cap el Gran Teatre del Liceu. Quelcom que, quartes parets a banda, li recomano fer a qualsevol persona amb ganes de gaudir d’una d’aquelles propostes escèniques que , un cop acabades ,et fan tornar cap a casa amb el convenciment que acabes de contemplar i admirar un muntatge veritablement excepcional.
I quelcom que, d’altra banda ,ve a corroborar la ja molt consagrada genialitat d’Alexander Ekman, l’excepcional coreògraf que fa poc més d’un any, i des d’aquest mateix escenari, ens deixava ja absolutament enlluernats tot creant un hipnòtic maridatge entre el Shakespeare de “A Midsummer Nifht’s Dream” i aquella ben autòctona forma de celebrar l’arribada del solstici d’estiu que a Suècia, el país natal d’Ekman, porta el nom de Midsommar.
Llavors, el coreògraf se’ns presentava en companyia del sensacional Ballet Dortmund. I també en aquella ocasió, Ekman , per tal de transmetre els aires de festa col·lectiva que tenia tot plegat, feia que els magnífics integrants d’aquella formació li dirigissin al públic alguna que altra picada d’ullet còmplice. Però allò, encara es mantenia dins d’uns marges que ara, la no menys sensacional GöteborgsOperans Danskompani, fulmina per complert , per tal de fer-nos partícips del seu desig de deixar de mostrar sempre el seu bon rotllo col·lectiu. Arribats a aquest punt, el que volen els trenta-un intèrprets de la proposta és permetre d’una vegada per totes que el narcisisme latent que cadascun d’ells portava ja dins seu , deixi la latentalitat  i es faci ben patent, tot practicant alhora la mena d’ exhibicionisme desfermat que s’ha convertit en un dels signes definitoris dels nostres temps.
Però anem a pams. I deixem també ja constància d’un altre fet diferencial d’aquesta extraordinària proposta. De vegades pot semblar que la dansa contemporània,, tot defugint les lleis de la narrativa convencional, pren camins que segons com poden semblar un xic massa abstractes . I, dansa a banda, de vegades ens trobem també davant d’espectacles que de tant com s’esforcen en transmetre’ns les seves tesis i els seus missatges conceptuals, els acaben convertint en quelcom feixuc i/o fins i tot, una mica massa críptic. Doncs aquí tenim una mostra de dramatúrgia exemplar que ,sense necessitat de recórrer a la narrativa convencional ni de ser excessivament explícita, transmet a la perfecció les reflexions de les quals parteix.
Anem-nos cap a l’inici de la representació, aquest hipnòtic inici amb memorable banda sonora del mateix Mikael Karlsson de “Midssumer” que ja et deixa per començar rendit als peus dels fantàstics trenta-un integrants de la companyia que són a l’escenari tot formant pinya. I és que , al llarg de la mitja hora d’aquest tram inicial, no hi té cabuda l’egocentrisme amb afany de protagonisme. Primer de tot, el grup se’ns presenta gairebé a pel, sense mostrar més ornaments que la pròpia pell i un mínim vestuari del mateix color que aquesta. Del que es tracta és de transmetre certa sensació d’espartana i ben entrenada sobrietat col·lectiva. La musculatura, el moviment i la respiració estan al servei del grup. Però no impedeixen mai el desenvolupament individual dels seus integrants. Ben al contrari. Un cop acaben el que ben bé podrien semblar uns magnètics exercicis preparatoris, l’acolorida vestimenta individual s’apodera ja de l’espai, sense que el somriure desaparegui mai del rostre dels membres del grup. Un grup que es va fent i desfent en diverses unitats sempre permeables, que comparteix joia, sensualitat i sexualitat, que mostra harmonia mostrant alhora la seva heterogènia diversitat.
I llavors arriba el ja esmentat moment de trencament de la quarta paret , en els detalls de la qual no entraré, per tal de no caure en l’excés d’espòilers .Només diré una cosa. El Liceu , com fa sempre, ens ha recordat abans de començar la funció les nefastes conseqüències que té això de posar-se a fer fotos o enregistraments amb el mòbil mentre actuen els artistes . Però els intèrprets, potser no estan massa d’acord amb la prohibició. Allò que Karlsson ens ha mostrat fins aquest moment i que ha definit com “la societat altruista en què la gent es veu i s’ajuda” , comença a esquerdar-se quan “l’egoisme s’escampa a costa de l’empatia i l’altruisme”.
Llavors, captar la mirada de l’altre o, simplement, quedar-se enganxant en la pròpia mirada tot convertint-se un mateix en el centre de tot i fent de la vida una selfie en sessió continua , es transforma en l’únic objectiu a assolir. Som a l’imperi del “jo, jo i només jo”. I les conseqüències de fins a on ens pot portar aquest imperi, sens faran ben presents al llarg d’un segon acte en el qual se’ns farà també ben tangible el que pot significar quedar enxampats per la pròpia imatge.
Però tot això que us dic, no caldria ni dir-ho. Com explicava abans, aquest “Hammer” que s’inicia també precisament amb la imatge d’un martell, està tan ben construït que s’explica a ell mateix sense necessitat de més condiments. Com ha fa també el seu portentós final amb quelcom de retorn als orígens, tot i que en ell s’escoli una misteriosa gateta que ve a introduir un puntet d’inquietud a la recobrada tranquil·litat. Sigui com sigui, la gateta no podrà mai fer-nos oblidar que gràcies a aquesta comunitat sacsejada pel narcisisme descontrolat , hem gaudit d’un plaer escènic d’aquells que cap selfie podria transmetre’t.