«Le Petit Cirque» ha estat l’espectacle escollit per inaugurar l’edició del Festival Grec 2025. L’atractiu principal del muntatge que reuneix circ, dansa, música, ombres xineses i manipulació audiovisual d’efectes en directe és la interpretació de la cantant i compositora francesa nascuda a Lió, Claire Pommet (Lió, 1996), coneguda artísticament amb el nom de Pomme, i l’adaptació poètica que la companyia dels germans Marie i Yoann Bourgeois ha fet del disc de Pomme titulat «Saisons».

La companyia, que ha elaborat i arrodonit dins el Grec l’espectacle en estrena absoluta —només tres funcions— per reestrenar posteriorment en coproducció dins el Festival Les Nuits de Fourvière de Lió, a més d’una posterior gira per diversos escenaris, basa la seva principal tesi dramatúrgica en la metàfora de la relació de l’ésser humà amb la natura.

I més encertat no pot ser, un cop situats a la pedrera de Montjuïc, perquè la nit xafogosa enmig dels dies de l’onada de calor apocalíptica a l’amfiteatre de Montjuïc, una petita cria de granota de les que habiten pels jardins del Teatre Grec, va pessigollejar els peus amb sandàlies d’alguns dels espectadors de la fila, a tres o quatre grades vista de l’escenari, des d’on un servidor resseguia la trama —una trama prudentment breu, de només una hora, delicada, etèria, orgànica— que, a vaivè de la dotzena de peces de l’àlbum editat fa uns mesos de la cantant Pomme, fa un recorregut per les quatre estacions de l’any, començant per la primavera on tot esclata i reneix.

La companyia de dansa i circ dels germans Bourgeois, reconeguda en altres escenaris europeus, ja havia passat per Barcelona en anteriors ocasions amb els espectacles «Minuit», fa almenys set anys, i «Celui qui tombe», fa dos anys. A vegades, les expectatives d’anteriors bones vibracions traeixen el resultat de la novetat. I d’altra banda, entomar l’estrena del Festival Grec sempre té un punt de risc i de privilegi enverinat.

És el que li passa a aquest espectacle eminentment sensorial, «Le Petit Cirque», que es veu engolit per una considerable estructura de plataforma giratòria circular —uns cavallets que dominen tota l’acció— i que serveix perquè els cinc intèrprets, ballarins i acròbates, entre els quals s’hi metamorfosa també la cantant Pomme, es moguin a mercè dels fenòmens més típics de cada estació de l’any: la pesca, la neu, l’aigua, les fulles de la tardor, les ones… fent que els seus cossos esdevinguin elements de la natura que l’espectacle evoca.

Sense voler renunciar al circ, que és una de les seves principals etiquetes —hi ha una arrencada lenta, poc atractiva, i diria que fins i tot prescindible—, la companyia ha creat un fons de pista, amb els típics cortinatges vermells, on inicialment hi ha una sessió d’ombres xineses relacionades amb el món del malabarisme, els pallassos i l’art del circ, en una mena de mirada nostàlgica del circ que va ser el segle passat i que gairebé ara no és.

Damunt d’aquesta tarima, flanquejada per dues escales, la cantant Pomme hi ha situat el minimalisme reduït, en relació a l’orquestració del disc, del quartet de corda —l’espectacle és eminentment d’interpretació femenina— i ha reservat per a un tècnic de vídeo a la vista la manipulació d’objectes i la càmera en directe, que és també qui condueix el matís cromàtic de cadascuna de les estacions.

Hi ha elements que promouen la imaginació dels espectadors com per exemple la peça blanca en forma de llum piramidal que podria ser la representació d’un capoll de cuc de seda o un capoll dels insectes que s’hi refugien abans de convertir-se en crisàlide. Les acrobàcies penjants mostren la fragilitat de l’ésser humà enmig de la natura.

La cantant Pomme fa, amb les seves lletres poètiques, que les diverses peces de l’àlbum doble es transformin en una mena de conte que parla de l’ésser humà que es vol fusionar amb la natura: “Tu vols volar cap al nord com els ocells salvatges.” “Les històries dels corbs no et fan por.” “I en els teus somnis, damunt la neu, hi veus tots els colors de l’arc de Sant Martí.” “Ara ve la treva de l’hivern. Ara ve el temps de les flors.” “Però jo no sóc encara allà on tu m’esperes.”

No és que la lletra sigui imprescindible per seguir la trama, però a la companyia li ha semblat que l’havia de mostrar en sobretitulat, tot i que en un lapsus tècnic incomprensible ha situat la projecció del text arran de terra sense que la major part de l’auditori l’hagi pogut llegir. Esperem que no sigui un precedent i que, a partir d’ara, els teatres i les companyies en versió original no reptin els espectadors a patir torticoli posant el sobretitulat arran de terra i no en un punt elevat, com és habitual.

Excel·lent interpretació del quartet de corda, reduït en relació a l’enregistrament del disc doble de Pomme, i excel·lent també la interpretació líquida, tendra, suau, endolcida de la jove cantant francesa que, de fet, és qui protagonitza «Le Petit Cirque» i qui converteix l’estrena del Grec en un miniconcert que s’ha dit que podia ser per a tots els públics.

I és veritat, però les criatures d’avui en dia són molt exigents i el ritme i el tempo lent de «Le Petit Cirque» els juga a la contra. Només els adults i sobretot aquells espectadors que són amants de la dansa contemporània i del circ es deixaran endur per la poètica de l’espectacle… I si, de propina, una cria de granota els fa pessigolles als peus, consideraran que la nit no ha pogut ser més rodona.