Le Petit Cirque és un artefacte ideal per a inaugurar el Festival Grec. Té la personalitat d’una veu fràgil que reprèn l’amor a la vida, any a any, acompanyat per un quartet de corda. Pomme interpreta una adaptació de les seves cançons del seu darrer disc Saisons. La màgia onírica dels germans Bourgeois (Marie i Yoann) manté la vulnerabilitat d’aquesta contemplació amb la Natura. Si Pomme va voler que la música regnés sobre la seva cançó incorporant una orquestra simfònica, ara s’ha reduït a un quartet i s’ha deixat que sigui el moviment a escena el que agafi les regnes de l’espectacle. Ella és la veu que transita, l’àngel que sobrevola la pedrera de Montjuïc, evitant situar-se al centre de l’escenari i deixant que la Natura s’expressi amb tota la seva cruesa. Sense dramatismes ni retrats de cataclismes climàtics, però amb l’absoluta desesperació del primer amor perdut. L’estrena mundial d’aquest muntatge s’ha acabat cuinant al Teatre Grec aquests últims dies. En realitat, l’eficàcia dels focus, la preciositat de l’estampa i la rotunditat d’una veu que s’intueix trencadissa atrapa l’atenció del públic, que mira i escolta, expectant.
Leticia Martin Ruiz ha presentat la seva primera aposta amb aquesta mena d’espectacle circense i de moviment amb música en directe (i esquitxos de cinema al·legòrics i, d’arrencada que recorden a les peripècies mudes de la família de Buster Keaton). Pomme és com una representació del personatge Amélie del cinema, la comparació és inevitable. També va ser la veu d’una cantant la tria de Cesc Casadesús per acomiadar-se de les direccions del Grec: L’any passat, Sílvia Pérez Cruz (Circular) va inaugurar el festival amb una immensa festa de col·laboradors. Es traspassaven l’admiració mútua i les ganes de transmetre l’estimació compartint cançons. També hi havia la celebració de trobar-se, però en aquesta peça minimalista amb cançons de Pomme, amb petites sorpreses escenogràfiques en el giratori, permet volar amb més facilitat.
Le Petit Cirque és una obra que no va més enllà de la poètica visual de les cançons. Potser el gran encert és descentrar sempre Pomme, que esdevé una persona més que contempla. És honest i en la línia estètica de Minuit (2018) i Celui qui tombe (2023) de Yoann Bourgeois, però s’hauria pogut fer un salt al buit extrapolant l’adjectivació en majors reptes acrobàtics. També queda poc integrat l’espectacle a la pedrera. I sent una mirada calmada a la Natura haurien pogut trobar una connexió més directa. La fórmula francòfona funciona, però seria interessant veure quin resultat tindria una opció catalana amb el circ i elements escènics dels eia (InTarsi, NUYE, La pedra de fusta) amb la cantant singular Carlota Flâneur.
Pomme transita com un àngel per l’escenari, trepitjant suau i sense estranyar-se del joc de dobles de les ballarines. Ella s’ha fet forta des d’aquesta fragilitat. Esdevé una espectadora més de l’acció que mostra la troballa de l’amor a la primavera; l’explosió d’aquest estimar durant l’estiu; el recolliment de tardor (“és hora de fer un llit sota terra”); i el dolor del record congelat a l’hivern (Bon Nadal, penso en tu”). Tornaran a esclatar les llavors primaverals i a escampar estels pels Perseids.  L’enamorament és volàtil i viatja com l’espectacle: en 15 dies actuaran a les Nuits de Fourvière – festival internacional de la metròpoli de Lió i també hi ha prevista l’adaptació a sala, per a més endavant. El conte trist de fades anirà desplaçant la seva constel·lació de satèl·lits imperfectes allà on l’àngel trobi un espai per reposar, agafar un micròfon i esclatar en versos d’intensa emoció, de calmada vitalitat.