Kramig és una comèdia romàntica de Marta Buchaca, que podeu veure a l’Espai Texas fins al 19 de juliol. L’autora, a banda de sentir-se molt còmoda amb el gènere, no es posa mai estupenda i sap construir personatges molt propers, amb qui els espectadors poden connectar en petits detalls i inquietuds quotidianes. El to de l’obra, lleuger i amable, arrenca somriures i rialles des del primer moment. Un gir inesperat –“la vida té els seus plans”– sacsejarà el públic per després tornar a la situació inicial de desimboltura i ganes de viure. El millor de tot és l’entrega dels dos intèrprets.

L’escenografia dissenyada per Sergi Corbera és com una habitació infantil a mig muntar: cubs blancs de l’IKEA i ossos panda de peluix. A les parets, traços llampants de diferents tonalitats remeten a un arc de Sant Martí o una prova de color. També els personatges semblen esbossats a pinzellades, com una suma de trets, expressions i peculiaritats. El Toni (Biel Duran) és un psicòleg que fa tests per a una revista –hi ha algú que es pugui guanyar la vida fent això? –; quant a la Laia (Anna Moliner), no sabem molt bé a què es dedica ni ens importa, perquè l’encant inimitable del personatge –o, més aviat, de l’actriu– compensa qualsevol petit lapsus argumental. Tot i alguns problemes d’incoherència interna, ambdós resulten genuïns i entranyables.

L’obra arrenca amb el somriure d’enamorament i tendresa del Toni, que espera pacientment que la Laia acabi de preparar-se per sortir. Es fa evident el tarannà comprensiu i empàtic d’un home que serà caracteritzat després com a ansiós i hipocondríac. Biel Duran té vis còmica, amplitud de registres i una naturalitat que li fa encarar amb gran solvència un tram final difícil de transitar. Per la seva banda, Anna Moliner, capaç de passar en dos segons del plor al riure esclatant –o de la demanda histriònica al retret compungit–, aconsegueix fer-nos empatitzar amb un personatge que li vol posar al seu fill el nom d’un os de peluix de l’IKEA.

Hi ha flashbacks ficticis –el de debò arribarà al final, com l’escenificació d’un relat transmès a un tercer, el fill– i escenes basades en els defectes de la parella, en què l’intercanvi de reganys es fa sense amargor: l’amor i l’humor tot ho salven. Funciona molt bé el moment del karaoke, que a Moliner li permet lluir veu i comicitat alhora, així com destaca la projecció escènica de diferents fantasies romàntiques de la protagonista –del tot perjudicada per les comèdies dels anys vuitanta, amb bandes sonores d’allò més icòniques i reconeixibles– entorn d’una proposta de matrimoni amb posta de sol –colors pastel, moviments alentits– i altres escenaris. L’exageració funciona gràcies a un to juganer i autoparòdic, però també hi ha anècdotes i gags que resulten un pèl forçats.

El públic connecta fàcilment amb la proposta gràcies a dos carismàtics actors que, esplèndidament dirigits per l’autora, fan una actuació molt lúdica i molt precisa. Del tot receptius a les reaccions de platea, no desatenen en cap moment el vincle creat amb el públic, que, espontani i captivat, riu i s’emociona amb els personatges. A diferència d’obres més ambicioses –com Plaer culpable de Lara Díez Quintanilla, també entorn de les relacions Disney–, Kramig no es caracteritza per la voluntat de trencar esquemes o desmuntar prejudicis. Sense ser exactament feliç, el seu final ofereix un missatge vitalista que ve a restaurar l’ordre emocional. I així és com Marta Buchaca aconsegueix el seu propòsit: fer riure el públic i celebrar l’amor.

Crítica publicada a El Nacional.cat el 19 de juny de 2025