Fins al 22 de juny el Teatre Goya acull Plaer culpable, una de les obres de Lara Díez Quintanilla que es poden o s’han pogut veure aquestes darreres setmanes a Barcelona, juntament amb Mary –un homenatge a la seva àvia– i A la deriva. El muntatge arriba avalat pel premi que el text va obtenir en el Torneig de Dramatúrgia Internacional 2022.

Plaer culpable és una comèdia esbojarrada que dissecciona les contradiccions d’una parella heterosexual oprimida per les convencions del políticament correcte. Tot i que comença abraçant tòpics i cursileries del romanticisme més tòxic, creix en humor i irreverència, per acabar satiritzant amb lucidesa una “relació Disney” construïda sobre un munt de prevencions, malentesos i escrúpols morals. Els enamorats, la Laia –Mar Ulldemolins– i el Jordi –Francesc Ferrer–, que celebren els cinc anys de relació i la imminent arribada del seu fill al món –no falta gaire perquè ella trenqui aigües–, sobreactuen la seva felicitat. El conte de fades, però, es desmunta quan comencen a emergir secrets i traïcions. El pròleg ensucrat amb vídeo de felicitació i centenars de fotos d’Instagram –“Viatges i somriures”, es podria titular la seqüència– donarà pas a una batalla dialèctica entre dos formidables combatents.

Primer té lloc una discussió de baixa intensitat sobre el nom que li han de posar a la criatura, on entren en joc xantatges emocionals i amenaces incertes basades en supersticions familiars. Tots dos fan gala d’una notable esgrima retòrica –guanya ella de llarg– que passa per qüestions com l’educació i el determinisme. Després s’asseuen al sofà, i la cosa puja d’intensitat. Tot continua semblant molt civilitzat, però irrompran aquí una sèrie d’inesperades revelacions que posaran en qüestió la continuïtat de la parella. Ella, solemne, demana una “confiança sense judicis”, i el seu somriure sembla el preludi d’una confessió difícil. Ell, que no la veu a venir, es delata abans d’hora; no imagina que el que ella amaga és molt pitjor.  Hi ha una insistència en la comunicació no agressiva, que connecta amb les teràpies restauratives en auge en l’àmbit educatiu. El teatret domèstic els serveix per retorçar els arguments a discreció i intercanviar pulles.

Mar Ulldemolins brilla en la comèdia, i ens arrossega amb el seu riure encomanadís. El seu personatge és el que juga més fort. Utilitza un arsenal discursiu extret de tallers, lectures feministes i un suposat empoderament que esdevé arma i cuirassa alhora. Fa gala d’una gran capacitat narrativa –en un moment donat, evoca una experiència amb textures de relat eròtic– i s’endinsa sense por en les seves pròpies contradiccions, fins al punt de confessar que té “fantasies de descerebrada”. Resulta punyent quan parla del plaer femení, encara qüestionat, i quan denuncia la fúria heteropatriarcal i la “policia de la monogàmia”.

Francesc Ferrer, que ara simultanieja dues obres a la cartellera barcelonina –aquesta de Lara Díez Quintanilla i Mesures extraordinàries, de Yago Alonso i Carmen Marfà–, resulta hilarant en la pell d’un home aliat en la lluita feminista que, en última instància, es veu atrapat entre la voluntat de ser el company perfecte i la necessitat de preservar el seu orgull –no pot evitar pensar en termes reputacionals–. El personatge mostra, en clau de paròdia hiperbòlica, les fragilitats del mascle desconstruït.

L’obra està farcida de referències a cursets preparatoris o de conscienciació –“Gestió de l’odi”, “Monogàmia relaxada”, “Benvinguda criatura”– i integra videotrucades d’eficàcia desigual: mentre que l’aparició en pantalla de la terapeuta amb to de flipada té la seva gràcia, els vídeos del tram final resulten una mica gratuïts i anticlimàtics. L’estructura, però, està molt pensada, amb paral·lelismes com, per exemple, la simetria entre el minut que va permetre que la Laia i el Jordi es coneguessin –“Em va parar un noi, i quan me n’adono portem cinc anys de conversa”– i el minut fatídic que farà trontollar el seu projecte de futur. Per no parlar de Tailàndia…

Dins la cartellera més comercial, l’autora aposta per una peça divertidíssima i més profunda del que podria semblar. Plaer culpable explora la dificultat de ser coherents amb determinats marcs ideològics, i aborda el desig indòmit i la tensió constant entre pulsió i ideal. L’espai domèstic, amb la seva enorme prestatgeria plena de trofeus sense context –hi ha hagut algun desajust o retallada textual d’última hora, aquí–, apunta a una vida construïda sobre aparences. A la Laia i el Jordi els caldrà rebentar-ho tot. La tempesta emocional, un remolí de retrets i frustracions, arrasa amb el miratge inicial de la parella idíl·lica. En els discursos creuats apareixen qüestions com l’educació en valors, la repressió de l’instint, la frontera difusa entre el que és moralment admissible i el que no. Hi ha moments brillants, com les escenes de confrontació en què el plaer i la culpa es barregen, entre el col·lapse emocional i el sexe catàrtic. El crescendo és sostingut per dues interpretacions enèrgiques i precises, amb un domini absolut del tempo i la rèplica.

Crítica publicada a Núvol l’11 de juny de 2025