Segons confessa  Lara Díez Quintanilla (sí; també la creadora de l’espectacle té coses a confessar, com els seus mateixos personatges) , l’origen d’aquesta comèdia que tan bon paper va fer al Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta 2022, cal buscar-lo en un viatge que l’autora va realitzar amb una colla d’amistats fa ara una dècada. Ficades dins d’una furgoneta  que travessava els Estats Units , les nou persones alegrement segudes al mateix vehicle presumien de ser “obertes, modernes, d’esquerres i feministes”. I, donada la uniformitat ideològica, totes elles gaudien força, tot rient-se ben a gust d’aquelles terres “yankis, moralistes  i conservadores” que, poc més d’un any més tard, acabarien regalant-li a Donald Trump la seva primera presidència.

Però, com acostuma a passar sovint , quan fas xirigota a costa d’algú altre val més que la facis  de forma molt discreta, no sigui que al final es girin les tornes, i siguis tu mateix/a qui acabi quedant en evidència. Quelcom que, quan de moralismes i arrels conservadores es tracta, pot passar fàcilment, perquè ni l’ànima més radicalment progresista se n’escapa d’escandalitzar-se quan menys s’ho espera d’allò que en teoria no hauria de provocar-li cap escàndol .

Vet aquí que al llarg del viatge, una de les persones que integrava la colla va explicar una història viatgera tocada  de lúdica disbauxa sexual i amb embarassos de per mig que va capgirar per complert el bon rotllo dominant fins llavors. I és que quan es tracta de parlar del desig i del plaer, és ben  fàcil que els moralismes d’un o altre signe surtin a la llum. Com és be possible també que s’imposi  el silenci i l’auto-repressió , no sigui que allò que diria o allò que faria, no s’ajusti als paràmetres ideals de l’ideari “progre”.

La parella que protagonitza aquest divertiment , compleix  teòricament a la perfecció els requisits que es requereixen per ser considerada com a mínim tan “progre”, oberta, moderna, d’esquerres i feminista com els viatgers d’aquella furgoneta. També en teoria, podria passar la prova del cotó de la progressia activista sense cap mena de problema. I donat que ara es troba a un pas de donar-li un gran salt qualitatiu i quantitatiu a la seva relació i tenir una criatura a la qual de ben segur criarà seguint els mateixos principis que ella  mateix segueix, ha arribat potser alhora el moment que els seus integrants es diguin aquelles petites coses que encara no s’havien dit fins ara ,per tal d’abordar  la paternitat/maternitat des de la més estricta sinceritat.

Quan hi ha de per mig claredat ideològica sense macula i  amor de debò , no cal témer  cap revelació.  I si algú dubta de la seva devoció amorosa, no té més que fixar-se amb com es presenta la parelleta  davant nostre des de la intimitat de la seva llar. Una intimitat que l’autora ha volgut també presentar com a radical, perquè innecessàriament ha situat l’obra durant aquells  dies pandèmics marcats per les distàncies físiques i dominats per la comunicació via zoom: una comunicació que aquí  permet que s’escolin a l’escenari una colla de ben coneguts convidats especials .

Com us deia,  la parella formada per aquests dos excel·lents comediants que són Mar Ulldemolins i Francesc Ferrer, se’ns presenta tot donant mostres d’una eufòria emocional que riu-te tu de les parelles romàntiques nascudes a l’ombra del model Disney, per posar com a exemple un model directament ridiculitzat al text: el romanticisme desfermat de qualsevol parella escapada d’una comèdia romàntica made in Hollywood podria semblar un exercici de sobrietat ,si el comparéssim amb les efusions romàntiques amb les quals es regalen aquests dos només sortir a escena. Però darrera de tan de carinyo (un carinyo, no ho dubteu pas, que defuig en tot moment caure en els paranys del fals amor potenciat pel heteropatriarcat ), s’obre ara el petit dubte: suportarà aquesta sòlida relació la irrupció d’aquells potser no tan petits secrets que ara deixaran de ser secrets?

No cal ni dir que la pregunta que acabo de formular és un total eufemisme, perquè fins i tot el més despistat espectador o la més romàntica espectadora ( i si voleu, capgireu els adjectius per tal que no siguin vistos com estereotips associats al gènere ) ha vingut aquí amb ganes de gresca,; amb ple convenciment que aquests dos acabaran llançant-se pel cap els plats i les contradictòries hipocresies damunt les quals s’ha anat construint també el seu tan impecable vincle.

Ha arribat l’hora de la veritat. I aquesta veritat , passa tant pels locals en els quals es celebren alegres comiats de solter tirant una mica a sòrdids, com per les lliteres de sales de massatge exòtiques en les quals  uns dits sensualment hàbils poden posar en marxa luxúries imprevistes. I aquí, resulta inevitable que et vingui al cap aquella altra llitera de massatges al voltant de la qual es movia, tot parlant dolorosament en primera persona, la Bàrbara Mestanza de “Sucia”.

Però Lara Díez Quintanilla no pretén conduir la seva comèdia en aquesta mateixa direcció, sinó més aviat fer-ho en sentit contrari. I evidentment, no pretén tampoc extreure-li cap mena de dramatisme a la situació, encara que els seus dos protagonistes no puguin evitar posar-se crispadament dramàtics quan se n’adonen de la caixa de Pandora que s’acaba d’obrir. De fet, l’autora i directora, tot i posar damunt la taula  l’embolic contradictori que ja he anat esmentant, tot i deixar clar que fer conviure l’ideari amb les pulsions íntimes pot resultar quelcom ben feixuc  i tot i qüestionar l’herència conservadora que més o menys tothom carrega a les seves esquenes (com passa alhora sovint , potser també simplificant massa i atorgant-li a la paraula “conservadora” atributs inevitablement negatius) , tampoc no sembla pretendre que de la gresca en surti alguna seriosa reflexió sobre el tema.

Més  aviat es decanta ( des del principi, però cada cop més , a mesura que avança  l’obra) per instal·lar-se en el terreny de la disbauxa passada de voltes , que busca la rialla a qualsevol preu i sense manies. I que per fer-ho, recorre també sense  embuts a la fogositat delirant convertida en comicitat desfermada, molt ben administrada en tot moment per la ja esmentada i ben notable parella protagonista. A ella li deu gairebé tot  aquest espectacle que, sense ella , deixaria massa a al vista les febleses d’un  text massa obvi , i d’una direcció escènica massa recolzada en l’efectisme còmic de tot plegat. Per cert, i ben mirat: no és en el fons el final “progre” que ens proposa l’autora un final previsiblement conservador? Aquí ho deixo, per si algú li vol donar voltes a aquesta possibilitat.