Si algú va veure o ha recuperat ara en la nova temporada la comèdia «El favor» de Susanna Garachana sobre la paternitat, de seguida entendrà que aquesta altra comèdia de l’actriu, directora i dramaturga Lara Díez Quintanilla, que es representa al mateix teatre en dies especials, és l’altra cara de la moneda d’«El favor». Allà, la paternitat. Aquí, la maternitat.

Lara Díez Quintanilla estrena «Plaer culpable» en un moment que ha reposat una altra obra seva, «Mary», a l’Espai Texas, on precisament una altra comèdia de caire romàntic, «Kramig», de Marta Buchaca, juga també amb la maternitat. Es podria dir, doncs, que la primavera… la maternitat altera.

Lara Díez Quintanilla —que és una de les cares conegudes de les imitacions del «Polònia»—, a més de la seva faceta artística és també psicòloga i exerceix de psicoterapeuta de grups i famílies. Això fa, doncs, que el rerefons de la comèdia «Plaer culpable» begui en part de les fonts de la psicologia aplicada a la preparació per ser pares i mares i, amb una bona dosi d’ironia i sarcasme, de les teories sobre el plançó i tot allò que sent i acumula quan ja té quatre mesos al ventre de la mare i que s’exposa en les sessions informatives a les quals acudeixen moltes parelles en procés de gestació.

Aquí, El Jordi i la Laia són els futurs pare i mare que l’autora situa en un temps en què la pandèmia del coronavirus va obligar moltes parelles a retrobar-se en un espai tancat, cara a cara, veritat a veritat. L’obra ja va guanyar el 2022 el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta. Hi ha una mascareta quirúrgica usada de testimoni que penja d’una de les prestatgeries que emmarquen l’escenografia, farcida d’alguns llibres. Hi ha també alguns ninots d’infància, algunes copes de trofeus guanyats vés a saber on. Algunes miniatures de record. Alguns utensilis vintage de monument com dos sifons dels antics. I un ordinador de la poma per facilitar les videoconferències familiars que les circumstàncies provocaran més endavant i que fan aparèixer en off l’assistenta maternal de la parella, Laura Aubert; el germà de la Laia, Biel Duran; els pares del Jordi, Carles Martínez i Mercè Montalà; o els pares de la Laia, Queco Novell i Mercè Pons.

La comèdia arrenca com si res no hagués de passar. Però de seguida agafa embranzida i va pujant desenfrenadament de to a mercè de les confessions mai dites de l’un i de l’altra i que desemboquen en allò que la parella vol per al seu futur bebè, un nen a punt de néixer a qui el futur pare té la intenció, potser sense haver-ho parlat amb la futura mare, de posar-li el nom de Jordi, per tradició familiar… i ja en van setze, de Jordis.

Però no tot anirà com tenien pensat. El Jordi i la Laia s’aferren a les frases inacabades de l’un i de l’altra que Lara Díez Quintanilla recargola com un filaberquí per escodrinyar en allò que poden amagar fins a treure de dins els secrets que hi porten des que es van conèixer i, sobretot, en els dos últims anys en què han intentat aconseguir l’embaràs sense haver de recórrer a la fecundació in vitro i després del miracle que es va produir estant a Tailàndia en un viatge de turisme prenoces.

Els espectadors hauran d’anar descobrint com va ser o no va ser una presumpta festa de comiat de solter del Jordi al Pedraforca i com va ser o no va ser també una presumpta sessió de massatge tailandès de la Laia en una de les saunes de Bangkok. I un es guardarà prou aquí de desvelar-ho als futurs espectadors perquè, després d’uns quants panegírics de bons principis i de proclames de moralitat segle XXI, queda al descobert el jo més primitiu que l’ésser humà porta dins.

L’actriu Mar Ulldemolins passa de la dolcesa a la ferocitat amb moments d’expressivitat i rebel·lia a la màxima potència amb un únic parèntesi que serveix perquè hi hagi també una reflexió en veu alta —en una pausa del registre de comèdia— sobre el masclisme i la rendició feminista davant de segons quines situacions.

I l’actor Francesc Ferrer salta de l’astorament paternal a la salvatgia desenfrenada que converteix la història de la comèdia «Plaer culpable» en una fugida endavant sense prejudicis ni lligams tradicionals. Faran bé els espectadors d’oblidar-se, des d’ara, d’aquella mítica cigonya que deien que venia de París. La globalitat ho ha canviat tot tant que ara la cigonya del farcell al bec pot venir fins i tot de Tailàndia.