Plaer culpable

Que fort que aviat farà sis anys que una pandèmia d'abast mundial va confinar tothom a casa. Hauran passat sis anys des de les mascaretes, el gel hidroalcohòlic, les restriccions d'aforament i les videotrucades familiars. De tot allà fa tant i a la vegada tan poc temps, que les casuístiques quotidianes de la Laia i el Jordi a Plaer culpable s'entomen amb una sensació entre la nostàlgia, l'alleujament i la vergonya. Ha plogut força, des que Lara Díez Quintanilla va escriure la peça; ha passat pel torneig de dramatúrgia de Temporada Alta, d'allà a l'Argentina, i en la versió d'espectacle sencer, pel Teatre Goya, ara al Poliorama, i, d'aquí, a voltar per Catalunya. Plaer culpable són noranta minuts de discussió transcendental d'una idíl·lica parella feminista, llegida i molt desconstruïda, que estan a punt de donar a llum. L'autora ha apostat, tractant-se d'una comèdia, per fer un retrat ironitzat del ser, o creure's, modern. Això sí, sabent-se-les totes, tocant fins a l'última tecla que deixi clar com de lluny ha anat per construir aquests personatges estereotípics a l'extrem. Són la viva imatge de "progres", des de les seves nissagues familiars i la forma com es van conèixer, als prestatges de casa seva i el model de convivència que porten, i arriba fins als plaers culpables que decideixen explicar-se sols a casa, llargament confinats i a punt de sortir de comptes. Rema a favor del muntatge que els dos intèrprets, Francesc Ferrer i Mar Ulldemolins, s'han acomodat al joc i s'entreguen a fons a la interpretació alimentant-se dels riure del públic. S'esplaien amb un text que, amb encert, deixa fluir el discurs en ping-ping assegurant-se que va davallant, tot i els perills d'una ardent escaramussa sobre confidències sense massa secret, de la correcció a l'emergència dels instints més primaris. Resulta un encert que, en el fons, Plaer culpable sigui una comèdia que prova de relativitzar-ho tot una mica. Dinamita qualsevol façana extrema, siguin les excessives preocupacions per seguir un model de criança a l'última, o els costums tradicionals indiscutibles. El text reparteix una mica per tothom, encara que la lectura que se'n fa des de la platea del Poliorama acaba sent essencialment d'hilarant crítica a la modernor estirada, que només quarta els instints orgànics. Plaer culpable és una trama dialèctica amb ritme i ben lligada, representada més que dignament i amb desvergonyiment, que sedueix el públic, satisfet de relativitzar durant una estona les pressions contemporànies. De totes maneres, entre broma i broma, ha quedat una capa al descobert que caldria evitar que es desxifri en un espai de referència i altaveu, com és un teatre. Per molt que porti a reflexionar-hi, és una acusació massa forta sostenir que el fet que la correcció política i afany de ser una dona millor sigui la causa de confondre plaer amb consentiment. Certament, l'ambivalència, les contradiccions o el dubte són qüestions ben naturals i que impregnen l'existència humana, però d'aquí a blanquejar-ho fent burla de conductes violentes, manipulació del discurs o línies vermelles (per no parlar d'una agressió sexual), es podria interpretar com passar-se de rosca. Per molt que la comèdia, malgrat que sigui versemblant, estigui apretada i ridiculitzada i, per tant, soni a ficció.

El Teatre Goya ha repescat Plaer culpable, la divertidíssima i esmolada comèdia escrita i dirigida per la també actriu i psicòloga Lara Díaz Quintanilla (A la deriva, Mary...), que ja s’hi va programar la primavera passada amb molt bona acollida. Mar Ulldemolins i Francesc Ferrer interpreten una parella consolidada després d’un lustre de relació que esperen en breu el naixement d’una criatura. Els fils de felicitat que la uneixen comencen a esmicolar-se quan es destapen, gairebé de manera fortuïta, algunes veritats ocultes. Inspirada en una experiència personal de l’autora viscuda durant un viatge fa deu anys amb un grup d’amics i amigues, la proposta -guanyadora del Torneig de Dramatúrgia Internacional 2022- dinamita, amb enorme saviesa i versemblança, la bombolla d’uns personatges oberts, progres i d’esquerres, deconstruïts i embolcallats per un determinat feminisme. La Laia i en Jordi, bregats en mil cursos de creixement personal i lectures pedagògiques per erigir-se en un model d’ètica i de conducta davant la societat i elles mateixes, es revelen com a les persones humanes que són, plenes de contradiccions i anhels reprimits. L’animal que porten dins lluita per trencar les costures i alliberar-se de la cotilla que els empresona. El detonant de tot plegat és una escena quotidiana i aparentment innòcua com escollir el nom del nadó que aviat s’incorporarà a les seves vides. Mentre ell aposta perquè es digui Jordi i, així, perpetuar una tradició familiar que es remunta a setze generacions (evitant el malefici de no fer-ho, amb conseqüències funestes), ella defensa trencar aquesta herència antiga i patriarcal. “No és una discussió, és donar espai a la discrepància”, exposa la Laia, seguint els mètodes apresos. “Buidar-nos i quedar-nos transparents”, afegeix. Però el debat escala i escala, i muta en confessions sexuals de l’una i de l’altre que no només capgiren les seves realitats íntimes sinó que amenacen el seu matrimoni (no es van casar, sinó que van “celebrar l’amor”). Aquest sainet, farcit de mala bava rere dosis d’humor, sense amagar, tampoc, una deliciosa sorna -controlada- cap a tot allò políticament correcte (inclòs el paper d’algunes ONGs), posa en safata un text molt ben embastat i ric en contingut perquè el duo d’intèrprets s’hi llueixi a cor què vols. La direcció, afinadíssima, no cau ni en la caricatura ni en l’esperpent (que seria tan fàcil com perillós) i sap treure el millor partit tant d’Ulldemolins com de Ferrer, que estan en total estat de gràcia, com han demostrat a bastament al llarg de les seves dilatades trajectòries. Aguantar la batalla dialèctica durant una hora i mitja no és tasca fàcil. Aquesta és una peça on la paraula agafa el protagonisme absolut en detriment de l’acció. Enric Planas firma la senzilla però resolutiva escenografia, que reprodueix un espai únic, la sala d’estar de la parella, amb dos punts oposats com a epicentre de les accions: la taula i el sofà. De fons, una allargada prestatgeria farcida de volums d’autoajuda i construcció personal. No deixa de ser poètic que del darrera emergeixi el decorat de Poncia, l’altra obra que es representa al teatre, amb una immensa Lolita Flores. La criada de Bernarda Alba, que ho sap tot, d’aquella casa, i coneix les veritats que amaguen les parets, esdevé involuntàriament una ànima que espia i sobrevola la jove parella i els empeny a confessar-se els secrets i parlar de llibertat, de culpa, d’educació i de sexe. Si l’obra es representés al Romea diríem que és l’esperit de la Xirgu.

  Segons confessa  Lara Díez Quintanilla (sí; també la creadora de l’espectacle té coses a confessar, com els seus mateixos personatges) , l’origen d’aquesta comèdia que tan bon paper va fer al Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta 2022, cal buscar-lo en un viatge que l’autora va realitzar amb una colla d’amistats fa ara una dècada. Ficades dins d’una furgoneta  que travessava els Estats Units , les nou persones alegrement segudes al mateix vehicle presumien de ser “obertes, modernes, d’esquerres i feministes”. I, donada la uniformitat ideològica, totes elles gaudien força, tot rient-se ben a gust d’aquelles terres “yankis, moralistes  i conservadores” que, poc més d’un any més tard, acabarien regalant-li a Donald Trump la seva primera presidència. Però, com acostuma a passar sovint , quan fas xirigota a costa d’algú altre val més que la facis  de forma molt discreta, no sigui que al final es girin les tornes, i siguis tu mateix/a qui acabi quedant en evidència. Quelcom que, quan de moralismes i arrels conservadores es tracta, pot passar fàcilment, perquè ni l’ànima més radicalment progresista se n’escapa d’escandalitzar-se quan menys s’ho espera d’allò que en teoria no hauria de provocar-li cap escàndol . Vet aquí que al llarg del viatge, una de les persones que integrava la colla va explicar una història viatgera tocada  de lúdica disbauxa sexual i amb embarassos de per mig que va capgirar per complert el bon rotllo dominant fins llavors. I és que quan es tracta de parlar del desig i del plaer, és ben  fàcil que els moralismes d’un o altre signe surtin a la llum. Com és be possible també que s’imposi  el silenci i l’auto-repressió , no sigui que allò que diria o allò que faria, no s’ajusti als paràmetres ideals de l’ideari “progre”. La parella que protagonitza aquest divertiment , compleix  teòricament a la perfecció els requisits que es requereixen per ser considerada com a mínim tan “progre”, oberta, moderna, d’esquerres i feminista com els viatgers d’aquella furgoneta. També en teoria, podria passar la prova del cotó de la progressia activista sense cap mena de problema. I donat que ara es troba a un pas de donar-li un gran salt qualitatiu i quantitatiu a la seva relació i tenir una criatura a la qual de ben segur criarà seguint els mateixos principis que ella  mateix segueix, ha arribat potser alhora el moment que els seus integrants es diguin aquelles petites coses que encara no s’havien dit fins ara ,per tal d’abordar  la paternitat/maternitat des de la més estricta sinceritat. Quan hi ha de per mig claredat ideològica sense macula i  amor de debò , no cal témer  cap revelació.  I si algú dubta de la seva devoció amorosa, no té més que fixar-se amb com es presenta la parelleta  davant nostre des de la intimitat de la seva llar. Una intimitat que l’autora ha volgut també presentar com a radical, perquè innecessàriament ha situat l’obra durant aquells  dies pandèmics marcats per les distàncies físiques i dominats per la comunicació via zoom: una comunicació que aquí  permet que s’escolin a l’escenari una colla de ben coneguts convidats especials . Com us deia,  la parella formada per aquests dos excel·lents comediants que són Mar Ulldemolins i Francesc Ferrer, se’ns presenta tot donant mostres d’una eufòria emocional que riu-te tu de les parelles romàntiques nascudes a l’ombra del model Disney, per posar com a exemple un model directament ridiculitzat al text: el romanticisme desfermat de qualsevol parella escapada d’una comèdia romàntica made in Hollywood podria semblar un exercici de sobrietat ,si el comparéssim amb les efusions romàntiques amb les quals es regalen aquests dos només sortir a escena. Però darrera de tan de carinyo (un carinyo, no ho dubteu pas, que defuig en tot moment caure en els paranys del fals amor potenciat pel heteropatriarcat ), s’obre ara el petit dubte: suportarà aquesta sòlida relació la irrupció d’aquells potser no tan petits secrets que ara deixaran de ser secrets? No cal ni dir que la pregunta que acabo de formular és un total eufemisme, perquè fins i tot el més despistat espectador o la més romàntica espectadora ( i si voleu, capgireu els adjectius per tal que no siguin vistos com estereotips associats al gènere ) ha vingut aquí amb ganes de gresca,; amb ple convenciment que aquests dos acabaran llançant-se pel cap els plats i les contradictòries hipocresies damunt les quals s’ha anat construint també el seu tan impecable vincle. Ha arribat l’hora de la veritat. I aquesta veritat , passa tant pels locals en els quals es celebren alegres comiats de solter tirant una mica a sòrdids, com per les lliteres de sales de massatge exòtiques en les quals  uns dits sensualment hàbils poden posar en marxa luxúries imprevistes. I aquí, resulta inevitable que et vingui al cap aquella altra llitera de massatges al voltant de la qual es movia, tot parlant dolorosament en primera persona, la Bàrbara Mestanza de “Sucia”. Però Lara Díez Quintanilla no pretén conduir la seva comèdia en aquesta mateixa direcció, sinó més aviat fer-ho en sentit contrari. I evidentment, no pretén tampoc extreure-li cap mena de dramatisme a la situació, encara que els seus dos protagonistes no puguin evitar posar-se crispadament dramàtics quan se n’adonen de la caixa de Pandora que s’acaba d’obrir. De fet, l’autora i directora, tot i posar damunt la taula  l’embolic contradictori que ja he anat esmentant, tot i deixar clar que fer conviure l’ideari amb les pulsions íntimes pot resultar quelcom ben feixuc  i tot i qüestionar l’herència conservadora que més o menys tothom carrega a les seves esquenes (com passa alhora sovint , potser també simplificant massa i atorgant-li a la paraula “conservadora” atributs inevitablement negatius) , tampoc no sembla pretendre que de la gresca en surti alguna seriosa reflexió sobre el tema. Més  aviat es decanta ( des del principi, però cada cop més , a mesura que avança  l’obra) per instal·lar-se en el terreny de la disbauxa passada de voltes , que busca la rialla a qualsevol preu i sense manies. I que per fer-ho, recorre també sense  embuts a la fogositat delirant convertida en comicitat desfermada, molt ben administrada en tot moment per la ja esmentada i ben notable parella protagonista. A ella li deu gairebé tot  aquest espectacle que, sense ella , deixaria massa a al vista les febleses d’un  text massa obvi , i d’una direcció escènica massa recolzada en l’efectisme còmic de tot plegat. Per cert, i ben mirat: no és en el fons el final “progre” que ens proposa l’autora un final previsiblement conservador? Aquí ho deixo, per si algú li vol donar voltes a aquesta possibilitat.

Per molts cursos per esdevenir parelles perfectes, treballadors diligents, compromesos ciutadans, i pares exemplars el sentiment de culpa catòlic no es desenganxa de la moral dels individus de classe mitjana occidental. Per això, Lara Díez Quintanilla presenta una parella, que s'estima fins al ridícul, i que, malgrat totes les eines per superar traumes de relació sexoafectiva, continuen posant-hi cognom al plaer. I, sigui com sigui, la visió negativa d'aquest gaudi animal, es converteix en una culpabilitat que amaga secrets molt pitjors. Laia (Mar Ulldemolins) i Jordi (Francesc Ferrer) celebren els seus cinc anys de vida conjunta, quan està a punt que neixi el primer fill amb un nom que serà motiu de controvèrsia (en el que pot recordar comèdies de bulevard com El nom o Els Brugarol). L'obra, finalista al X Torneig de dramatúrgia del Temporada Alta (2020) juga amb la situació insòlita del confinament, com a element que s'afegeix a l'embolic. Ara, aquell quadre de només fa cinc anys queda anacrònic i distreu del conflicte en els descobriments de les raons més profundes d'aquesta parella aparentment modèlica. El traç gros de la comèdia fa que les situacions derivin cap a un deliri paròdic. I aquí les taules de comèdia de Francesc Ferrer (sempre aquell antiheroi que rep patacades de parella, com a Ramon i alhora sensible, com a Fantàstic Ramon) i el fil dramàtic de Mar Ulldemolins (amb un registre molt més ampli a escena 20 de novembre a la reposició d'El mètode Grönholm) ajuden que la postal superficial aguanti els embats de les caigudes de ritme, els salts d'escena. La peça no pretén gran cosa. Segurament, la seva intenció és fer una caricatura de les persones ideals contraposant-ho als desigs més primaris. Acceptar aquesta complexitat és la raó de supervivència de la societat contemporània occidental actual. Ara, en aquesta persecució del riure es trepitgen temes conflictius que els que exposava amb cruesa Bàrbara Mestanza a Sucia. Ara, en el seu estadi radicalment oposat. Lara Díez manté dues obres en cartell a Barcelona (també torna Mary al Texas). En totes dues, hi apareix la dona embarassada (ella mateixa acaba de ser mare en la vida real) i el compromís de traspassar la genètica, d'educar i tenir cura de les criatures.  Es pot intuir que hi ha una generació d'autores que els persegueix el tema pensant produccions paral·leles com Kramig de Marta Buchaca (per cert que en el decorat de Plaer culpable s'hi ha colat un os de l'Ikea), La pell fina de Carmen Marfà i Yago Alonso, o fins i tot, Cavallet de mar de Pau Coya, Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó o Exit through the gift shop de Carla Rovira, així com Estigmes de Concha Milla o Llibert de Gemma Brió.  El pes de l'herència el descriu Victoria Szpunberg a La tercera fuga. Plaer culpable és un divertimento despreocupat. Potser massa i tot. Detalls com els 20 trofeus que hi ha a les estanteries del menjador que dominen l'escena i que no se citen per a res, donen exemple d'aquest omplir per omplir. En canvi, sí que té sentit la pila de gossos de peluixper l'obsessió (amagada) de la Laia i per l'incessant desig a ser pares. O el grapat de llibres, que es noten molt desgastats (una parella perfecta presentaria uns lloms immaculats al menjador; els llibres de la infància i joventut els tindrien en el despatxet de llum interior). A la comèdia li costa arrencar, té un clímax molt potent que diverteix per exagerat (i que els actors aguanten molt bé) i un final que és excessivament previsible. Li sobra temps o li falta gruix perquè la comèdia, per intrascendent que vulgui ser, tingui un mínim de capes des d'on defensar els personatges de tresillo i vídeoconferències familiars. Ara, la peça permet riure:escandalitzar per un plaer que no es vol domesticat. Ni amb cognoms, ni adjectius que el limitin.