Per molts cursos per esdevenir parelles perfectes, treballadors diligents, compromesos ciutadans, i pares exemplars el sentiment de culpa catòlic no es desenganxa de la moral dels individus de classe mitjana occidental. Per això, Lara Díez Quintanilla presenta una parella, que s’estima fins al ridícul, i que, malgrat totes les eines per superar traumes de relació sexoafectiva, continuen posant-hi cognom al plaer. I, sigui com sigui, la visió negativa d’aquest gaudi animal, es converteix en una culpabilitat que amaga secrets molt pitjors. Laia (Mar Ulldemolins) i Jordi (Francesc Ferrer) celebren els seus cinc anys de vida conjunta, quan està a punt que neixi el primer fill amb un nom que serà motiu de controvèrsia (en el que pot recordar comèdies de bulevard com El nom o Els Brugarol).

L’obra, finalista al X Torneig de dramatúrgia del Temporada Alta (2020) juga amb la situació insòlita del confinament, com a element que s’afegeix a l’embolic. Ara, aquell quadre de només fa cinc anys queda anacrònic i distreu del conflicte en els descobriments de les raons més profundes d’aquesta parella aparentment modèlica. El traç gros de la comèdia fa que les situacions derivin cap a un deliri paròdic. I aquí les taules de comèdia de Francesc Ferrer (sempre aquell antiheroi que rep patacades de parella, com a Ramon i alhora sensible, com a Fantàstic Ramon) i el fil dramàtic de Mar Ulldemolins (amb un registre molt més ampli a escena 20 de novembre a la reposició d’El mètode Grönholm) ajuden que la postal superficial aguanti els embats de les caigudes de ritme, els salts d’escena.

La peça no pretén gran cosa. Segurament, la seva intenció és fer una caricatura de les persones ideals contraposant-ho als desigs més primaris. Acceptar aquesta complexitat és la raó de supervivència de la societat contemporània occidental actual. Ara, en aquesta persecució del riure es trepitgen temes conflictius que els que exposava amb cruesa Bàrbara Mestanza a Sucia. Ara, en el seu estadi radicalment oposat.

Lara Díez manté dues obres en cartell a Barcelona (també torna Mary al Texas). En totes dues, hi apareix la dona embarassada (ella mateixa acaba de ser mare en la vida real) i el compromís de traspassar la genètica, d’educar i tenir cura de les criatures.  Es pot intuir que hi ha una generació d’autores que els persegueix el tema pensant produccions paral·leles com Kramig de Marta Buchaca (per cert que en el decorat de Plaer culpable s’hi ha colat un os de l’Ikea), La pell fina de Carmen Marfà i Yago Alonso, o fins i tot, Cavallet de mar de Pau Coya, Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó o Exit through the gift shop de Carla Rovira, així com Estigmes de Concha Milla o Llibert de Gemma Brió.  El pes de l’herència el descriu Victoria Szpunberg a La tercera fuga.

Plaer culpable és un divertimento despreocupat. Potser massa i tot. Detalls com els 20 trofeus que hi ha a les estanteries del menjador que dominen l’escena i que no se citen per a res, donen exemple d’aquest omplir per omplir. En canvi, sí que té sentit la pila de gossos de peluixper l’obsessió (amagada) de la Laia i per l’incessant desig a ser pares. O el grapat de llibres, que es noten molt desgastats (una parella perfecta presentaria uns lloms immaculats al menjador; els llibres de la infància i joventut els tindrien en el despatxet de llum interior). A la comèdia li costa arrencar, té un clímax molt potent que diverteix per exagerat (i que els actors aguanten molt bé) i un final que és excessivament previsible. Li sobra temps o li falta gruix perquè la comèdia, per intrascendent que vulgui ser, tingui un mínim de capes des d’on defensar els personatges de tresillo i vídeoconferències familiars. Ara, la peça permet riure:escandalitzar per un plaer que no es vol domesticat. Ni amb cognoms, ni adjectius que el limitin.