Albert Arribas, dramaturg, director i traductor mereixedor del Premi Serra d’Or 2025 per la seva aportació al teatre contemporani al capdavant de Centaure Produccions, assoleix una fita important: traduir i dur a escena Opereta imaginària, un dels textos impossibles del suís Valère Novarina (1942), referent fonamental de l’escena europea més avantguardista. Més enllà de les seves peces teatrals –La Chair de l’homme (1995), L’Opérette imaginaire (1998), L’Espace furieux (1997), L’Acte inconnu (2007), Le Vrai Sang (2011), L’Animal imaginaire (2019), etc.–, és autor de textos assagístics com Lumières du corps (2006) i L’Envers de l’esprit (2009), on exposa la seva visió de l’espectacle com una catedral de respiracions i de l’actor com obrer del drama.

Diu Albert Arribas –en aquest article de la revista (Pausa.)– que, per més que els textos de Novarina puguin resultar incomprensibles, la seva teatralitat és d’una transparència tal que il·lumina tots els significants. El dramaturg suís, creador d’universos escènics emancipats de l’imperatiu de representar, se centra en la materialitat de la paraula –el drama inhumà del llenguatge–, fonèticament i en relació amb la performance dels actors que l’encarnen i s’hi transformen, amb la vocació “antropoclasta” de desempallegar-se dels límits de la humanitat. Per això calen actors fets d’una pasta especial, centaures abonats al postdrama i al risc escènic en general, com ho són els que convoca regularment Arribas. En aquesta opereta troten, mitològics i fulgurants, per adaptar-se a una concepció del teatre que implica abandonar qualsevol pretensió mimètica o recerca de versemblança i enderrocar els ídols humans. Desafiants i estrafets, sotmesos a la “logoscòpia” de l’autor, fan espetegar les paraules.

Feta conjur i ofrena, Mònica Almirall trenca el silenci amb una invocació a l’espai perquè ens sostingui i aculli; una súplica a l’obra perquè aparegui. Coneixem l’actriu per la seva feina a la companyia Atresbandes, projectes anteriors amb Arribas i moltes altres aventures escèniques –va ser l’esplendorosa diva d’Opening night (2021) de La Veronal–; aquí, integra composicions corals molt exigents i ens proporciona grans moments, com aquella escena –còmica per acumulació o extenuació– en què formula una mateixa pregunta de turista en una cinquantena d’idiomes, deixant ben clar fins a quin punt la fonètica transfigura les paraules, fins i tot un topònim tan patrimonial com Pedraforca. Màrcia Cisteró, que porta unes quantes temporades autènticament frenètiques –del setembre ençà, ha actuat a Les bacants, Tots ocells i A Macbeth Song–, és una altra imprescindible de Centaure Produccions. Aquí ens delecta amb uns divertits escarafalls entre masturbatoris i metafísics com a Dama autocèfala –“Em vai posar aleshores a solitudinar i fregar-me l’ésser”– i un duet musical amb Antonia Jaume –sensacional i també “pantagònica”– que ens arrenca no poques rialles. La competició amatòria entre aquestes dues stars centàuriques, que s’intercanvien uns antulls literalment carnals –es desitgen mútuament els òrgans, des dels “dits de fada” fins a la vàlvula pilòrica–, esdevé un dels punts culminants de l’espectacle i fa pensar –per més que el to i el registre siguin radicalment diferents– en aquella cèlebre escena d’El Público de Lorca en què una figura de cascavells i una altra de pàmpols apareixen enredades en una tortuosa passió.

Jaume també assumeix fugaçment la “puta d’oros”, que se sent tota xifres i ens pren el “numbro”. Però és Griselda Ramon –amb una veuassa i una actitud envejables– qui entona el “Cant de l’home de nombre feliç i prosa xifrada”, mentre imposa les mans sobre els caps dels altres, com si els traduís o en desxifrés els pensaments –i el preu–. La cantant està enamorada del seu personatge, i nosaltres també. Canta “de genollons”, “a cinc pistons” i estirada a terra; sembla expirar, però ressuscita per quedar-se espaterrada sota un focus. Manté una història d’amor amb una estora negra: tan aviat li canta com s’hi queda atrapada i hi balla a saltirons. Li fa de contrapunt Roosevelt Jimenez, de poderosa presència escènica.

A l’Opereta imaginària, Oriol Genís –que ja s’havia abeurat a la deu textual de Novarina de la mà d’Arribas al Barribrossa 2010 i, una dècada després, al Decameró postpandèmic del TNC– travessa planúries i espadats de paraules, una geografia boteruda on trobem un “indret anomenat Al Forat-a-terra”, a dotze minuts de “les pèrdues de la Perspectiva”.  Tan aviat anuncia l’evangeli d’Anaxanarc com refereix la guerra que s’esdevé al Grunyistan i, sobretot, fa d’escriptor infinit, quan recita amb ritme pausat i complagut, la lletania d’una “novel·la” hilarant, encadenament sense fi de rèpliques amb verbs de llengua d’allò més variats i imaginatius –com prospectar, trompetejar o petrarquisar–, sovint fent joc al·literatiu o conceptual amb els antropònims dels emissors: “martellejà la Marta”, “l’alentí l’Anatoli”, “fremí l’Onofre”, “s’ensalivà la Isabelina”, “s’esblaimà en Pàmfil”. L’extraordinària traducció d’Arribas trasllada la bogíssima, interminable seqüència al nostre imaginari cultural i a referents propers a la companyia. Del balbuceig a la hiperfàsia o la dicció profètica, Genís es fa escoltar com ningú. Transmet una mena d’inimitable essència popular que ha estat explotada en obres com Vespres de la beata verge (dir. Jordi Prat i Coll, 2020) i Verbagàlia (dir. Albert Arribas, 2024), on l’actor contradeia amb un doll verbal imparable l’estaticisme d’una proposta que l’encastava sobre un pedestal com si fos una figureta de vitrina.

El llenguatge deflagra, entre hibridacions bastardes i neologismes vibrants. La música –composta per Lucas Ariel Vallejos– fa parlar les coses; el cant inesperat de Griselda Ramon suplanta, eixampla, glorifica les paraules –les torna més juganeres, còmiques, cadencioses–. En aquest “trasbals geomètric” que desatén l’escala humana per instaurar la “logomància” com a mètode, els intèrprets esdevenen poliedres del llenguatge –“Al meu cub li atrau profundament la teva esfericitat”– i la qüestió de les quantificacions o mesuraments opressius es tematitza amb encreuaments hilarants: “Quina hora és? Les sitze i trempa, les dues i mornulfes”; “Gairebé dotze metres menys quart”; “Casem-nos per ordre alfabètic”; “Aquest mort ens cronometra”. Hi ha també, en l’scroll infinit d’aquesta litúrgia verbal que renuncia a la referencialitat directa, moments de paròdia i distorsió grotesca dels mecanismes del drama burgès, amb el subtext entre parèntesis.

Albert Arribas ha traduït el text de Novarina amb una gran llibertat. A l’hora de dirigir-lo, a més, ha canviat l’ordre dels fragments. Amb tot això aconsegueix adaptar l’original a la sensibilitat, imaginari i referents d’aquí. L’expertesa escènica li fa comprendre la comicitat com un intangible fet de ritme amb el poder de transfigurar-ho tot. Mai no hem vist una obra així, ens assegura Antònia Jaume. Per descomptat que no! Fabulosament vestits per Manuel Mateos i il·luminats per Marc Salicrú, aquests actors d’una generositat gairebé inimaginable es lliuren al joc dadaista que arrenca la paraula del sentit, per expressar el món en la seva flagrant incongruència. Vertiginosos fills de la fúria, celebren el fracàs, sempre ple de misteri. Aquesta ofrena de verb lisèrgic i contorsionista potser no és per a tots els públics, però us perdreu una cosa única si no hi aneu. Deixeu-vos sorprendre per l’energia bestial dels centaures!

Crítica publicada a Núvol el 30 d’abril de 2025