Aquest és un dels lemes que sembla que justifiqui tot el que passa en aquesta «Opereta imaginària», que ha servit per tornar a Barcelona —present el dia de l’estrena— el director suís Valère Novarina (Chêne-Bougeries, Suïssa, 1942), després que el 2010 el convidés l’enyorat Hermann Bonnín en una de les mogudes Barribrossa que tenia com a epicentre l’Espai Brossa antic del carrer Allada Vermell.

Precisament, la traducció original catalana d’«Opereta imaginària», feta pel dramaturg i director Albert Arribas, prové d’aquella mateixa moguda Barribrossa on, entre diverses càpsules marca Novarina, ja hi va prendre part l’actor Oriol Genís, que també va fer tàndem al quadrat amb Novarina i Arribas amb un monòleg del «Decameró» al Teatre Nacional de Catalunya, dirigit per Xavier Albertí.

L’actor Oriol Genís repeteix ara i aquí, en aquesta «Opereta imagnària» amb una magnífica solidesa de la seva capacitat actoral multidisciplinar i d’alt voltatge que, si no deixa l’auditori esmaperdut i sense alè, poc hi falta, quan, trencant un presumpte silenci, el seu personatge demana disculpes per donar a conèixer l’inici d’una novel·la que no és sinó un monòleg intens, trampós, farcit de noms de fonts que ressonen per tot arreu, uns de més coneguts, d’altres d’imaginaris, i que, malgrat ser un inici novel·lesc aparentment sense cap ni peus, el cert és que sembla un plantejament, un nus i un desenllaç com déu mana.

«Opereta imaginària» és un d’aquests espectacles que s’emparen en la hibridació de gèneres on la paròdia, l’absurd, la ironia, la paraula, la música, el gest, el cant, el moviment i la trapelleria van de bracet per constatar que el llenguatge brossià té una ombra molt allargada que, quan se’l va inventar en Brossa, no acabava aquí i tenia ramificacions en altres latituds com la del mateix Valère Novarina, a la riba del llac Léman.

Novarina i Brossa semblen fets d’una mateixa llavor: la que trenca amb les convencions teatrals i les explota fins a límits extrems, ni que potser no combreguin amb els hàbits, usos i costums del gremi ni amb en els hàbits, usos i costums dels espectadors. Però sempre aconseguint una experiència única que acaba tenint un punt de sorpresa que remou els cinc sentits.

Aquí, a més de l’esmentat Oriol Genís, la troupe compta amb un repartiment que al malaguanyat Carles Santos —una altra referència— li farien caure les tecles del piano a terra: hi ha la murrieria tan polifacètica sempre de l’actriu Màrcia Cisteró, la juguesca constant de la parella Mònica Almirall i Antònia Jaume, el silenci compensat per la presència física enigmàtica i transformista de Roosevelt Jimenez i la baula operística imprescindible i sense prejudicis de moviment de la cantant Griselda Ramon.

És ella, Griselda Ramon, o el seu personatge, esclar, la que destapa el lema amagat a l’estora que diu «Tot és culpa meva». N’hi haurà encara un altre, de lema, també enrotllat en una estora. Deixem-lo per als espectadors. I hi haurà esquelets de mirinyacs, profusió de vestuari surrealista i de festa bacanal que converteix els intèrprets en éssers fantàstics amb esperit animalesc que aspiren a un món terrenal i humà i que reblen el clau en un final que és prudent no desvelar però que mou tot l’auditori després de ser convidat a contribuir generosament a omplir la gorra vermella i no fer el rata perquè les subvencions van escasses i a can Centaure Produccions han de fer mans i mànigues per mantenir aquesta «Opereta imaginària».

L’obra té un contingut lingüístic extraordinari que és tot un risc i un repte per als intèrprets. Una cosa és aprendre’s i dir un text que té el suport d’unes rèpliques coherents o uns diàlegs quotidians i una altra és pujar al cim de la llengua i amassar una combinació de riquesa literària amb la intersecció del llenguatge popular.

Això, que ja ho feia tan bé Salvador Espriu, ho fa també aquí Albert Arribas creant una dialèctica musical que depèn exclusivament de la llengua, del ben dir i del gust per l’oïda ni que molt sovint el martelleig sigui a fuetades d’embarbussaments per fer que l’absurd sembli menys absurd.

Per tot això, recentment, Albert Arribas ha estat distingit amb el Premi de la Crítica Serra d’Or d’Arts Escèniques arran de la seva aportació singular a l’escena contemporània, una bona demostració de la qual és aquesta versió divertida, desinhibida, descarada, metateatral i fins i tot cabaretera de «L’Opérette imaginaire» de Valère Novarina.