Hi caben tots els noms del món en una única novel·la? Si més no , el monumental, pantagruèlic i mastodòntic petit tast que Oriol Genís ens ofereix d’una novel·la sense cap ni peus que, potser  per això mateix, sembla tocada d’impecable lògica, es disposa a demostrar-nos que la gesta, és del tot possible. Som davant un moment torrencial ple de sublim comicitat que no pertany ben bé a l’original de l’opereta que tenim damunt l’escenari. Però que , a banda de demostrar-nos un cop més que, pel que fa a l’Oriol, la seva capacitat per seguir sorprenent-nos no té fi, ens evidència alhora que, a Can Brossa, també Novarina sembla un fill de Dau al Set.

La proesa del novel·lista Genís, constitueix un dels punts culminants d’una  proposta escènica que va de cim em cim, sempre disposada a fer-nos caure de nou en l’abisme dadaista d’un absurd que, ben sovint , diu més sobre tots plegats que el raciocini més feixuc. Som a un cabaret destraler en el qual la llengua, un cop s’obre la boca, se’n va per on menys t’ho esperes sense fer-li cas a aquesta necessitat de posar-li significat a tot, que ens posseeix amb tanta freqüència. Aquí, els significants campen al seu aire menyspreant l’arrogància dels significats, mentre l’opereta, enlloc de jugar a l’humor picaresc, es lliura del tot al desig més estentori, a la banalitat més latentment transcendental, a l’exabrupte més delirant.

I ens convida a deixar-nos arrossegar pel plaer prohibit de gaudir amb les paraules i amb els fonemes ,sense pretendre que ens revelin grans veritats ocultes. La gresca poca solta adquireix així dimensions imprevistes, mentre la que potser sigui la colla més desinhibidament gamberra que corre actualment pels nostres escenaris, es lliura sense embuts al sense sentit avantguardista, tot recordant-nos de pas com de lluny es troben algunes preteses avantguardes contemporànies d’assolir tan provocadores cimeres.

Diu Arribas ( per alguna cosa la seva companyia porta el nom de Centaure Produccions) que Novarina veu els actors com “una mena de centaures que –gràcies a la màgica simbiosis entre cos i paraula-encarnen el vertigen de l’existència humana amb una fugacitat del tot magnètica”. I no es pot dubtat que els arrauxats i sempre fidels centaures d’Arribas saben com portar fins al límit la seva condició bestialment humana, treure com cal l’animal que porten sempre dins, llançar-se a l’abisme sense por  ni vergonya, i aconseguir que ens riguem amb la seva gresca, sense que calgui saber de què ens estem rient exactament.

Arribas, totalment allunyat d’altres versions més contingudes o codificables d’aquesta opereta que han corregut pel món des de la seva creació  a finals dels anys 90, estimula la seva lúdica animalitat tot deixant anar de tant en tant alguna picada d’ullet a l’estètica de l’opereta arrevistada més nostrada. I ,  donat que ni ell ni la seva troupe saben què és la  vergonya .no dubten ni en enxampar algun/a turista despistat/despistada i fer-la participar en el desgavell, ni en convidar-nos a afluixar la cartera i contribuir amb unes monedes (ara que l’apagada ens ha conduit a tornar a portar diners en efectiu) a millorar l’economia dels centaures. No crec que ningú pugui dubtar que s’ho tenen ben merescut.